20/06/2020

Amnistia o barbàrie

Ala Catalunya política passen coses tan tristes o tan greus com a la major part d’Europa. Patim una crisi perfectament homologable. Tenim, però, un dèficit democràtic insòlit, que és el fet de ser governats per una norma bàsica -l’Estatut del Constitucional- no referendada per la ciutadania; i, a més, tenim un problema no greu, sinó intolerable, que és un grapat de polítics empresonats després d’un judici com a mínim dubtós. No parlo d’un grapat qualsevol, sinó de la major part del govern elegit per majoria absoluta, a més de la presidenta del Parlament, i dos activistes d’impecable trajectòria pacífica i democràtica, la situació dels quals escandalitza fins i tot Amnistia Internacional. A més, tenim uns quants polítics més empesos a l’exili per eludir una justícia desacreditada, i una llarga llista de persones imputades per col·laborar en l’organització d’un referèndum. Aquest referèndum va ser sabotejat pels policies espanyols a cops de porra. Molts han estat condecorats, mentre que el major del Mossos s’enfronta a càrrecs de sedició per no reprimir amb prou entusiasme. Em sento una mica estúpid repetint això, però no puc fer altra cosa per denunciar aquesta situació, que no només és greu, com els altres problemes que ens assetgen, sinó que és, insisteixo, intolerable. I em costa de creure que els qui tenen palanques de poder al seu abast no s’adonin que la nova normalitat, tan irresponsablement glossada per catalans a qui admiro com Pau Gasol, Ferran Adrià o els germans Roca en l’últim anunci de la Marca Espanya, és una falsa normalitat, és, de fet, el blanqueig d’una política d’estat indecent, fonamentada en la repressió exercida sobre una part importantíssima de la població catalana.

Inscriu-te a la newsletter Guerres mutantsLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I mentrestant hem de sentir tants catalans d’ordre que troben que reobrir aquest debat és avorrit, que reclamen retornar a una mena de realisme porciolista, i es queixen de l’entotsolament català mentre elogien l’oportunisme del PNB. ¿No recorden, els catalans no independentistes, que els seus adversaris democràtics porten dos anys i mig a la presó? ¿Pensen de debò que podem girar full tots junts, en una paròdia de reconciliació? Em costa de creure. Deuen pensar que l’exhibició de força del 2017 ha inoculat prou por a la ciutadania perquè el plet català quedi resolt o silenciat, com tants cops abans. Però s’equivoquen. Perquè és cert que molts pensem que tots els problemes de Catalunya s’han de resoldre -si mai es resolen- amb majories qualificades, i amb eines de transformació que potser encara no tenim. Però som encara més els que pensem que la vergonya dels presos i els exiliats no és un epígraf més en la carpeta catalana, sinó una situació d’injustícia que clama al cel, que embruta tots els debats, que políticament és esterilitzadora i humanament és inacceptable. I cal advertir que en aquesta qüestió s’està jugant amb foc, que els poders espanyols no transmeten una imatge de pacificació sinó d’acarnissament, i que si una espurna qualsevol provoca episodis de protesta o incidents com els de plaça Urquinaona, a molts no ens sentiran clamar contra la barbàrie perquè, com hem vist recentment als Estats Units, la nostra primera obligació és denunciar les injustícies, i no els estralls que se’n puguin derivar. No sortirem del túnel sense una llei d’amnistia que repari el mal que s’ha fet. Una amnistia pot alliberar-nos a tots, no només als que estan entre barrots; perquè tots els demòcrates sabem que aquesta situació és intolerable: ens empresona a tots. Si aquesta amnistia no arriba, no hi haurà a Catalunya cap ombra de normalitat.