«La lluita contra el poder
és la lluita de la memòria contra l’oblit»
Milan Kundera
Ahir mentre feia el sopar, el 3/24 retransmetia en directe l’acte institucional del 30è aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns mots que s’hi van pronunciar em van fer recordar que, el llunyà 1986, un era un més dels molts alumnes que vam sortir de l’escola al carrer per celebrar-ho, mentre els cotxes feien sonar la botzina i la ciutat saltava. Eufòria en contagi, la mestra de mates havia aturat la classe per celebrar-ho. Encara ho recordo com si fos ahir. Però es veu que el temps voraç sempre passa de pressa. Si la memòria no em falla del tot, ja corria el 1992 i tot just havíem passat d’estudiar en barracons a inaugurar l’IES Vila de Gràcia. Vam rebre dues visites distintes del poder polític regent del moment –Pasqual Maragall i Jordi Pujol–. A Maragall recordo que vam preguntar-li, en una distesa conferència, com era possible que un govern socialista foragités Marx del temari de filosofia de la Selectivitat –i ens va respondre amb moltíssimes apreciacions defensant el llegat marxià. A Jordi Pujol el vam rebre al carrer amb una pancarta que deia "Pujol, adona-te’n: el nostre futur, la justícia social". Una part de la direcció de l’escola no volia que la protesta passés dins l’institut. Però Pujol va fer de Pujol i, trencant el protocol, se'ns va apropar magnèticament, ens va donar la raó i va estar xerrant-nos mitja hora, incitant-nos a formar-nos molt i millor per assolir-ho. Avui, tres dècades després, el que és fora de la filosofia ja no és Marx sinó la filosofia sencera. I el futur no ha estat la justícia social que reclamàvem, sinó el seu antònim.
La qüestió imminent –aleshores juvenil i gairebé innocent– era que per fi arribaven les vacances. Era estiu però de sobte es va fer de nit. Al matí, cartells casolans anunciaven al Mercat de la Llibertat –ves quines paradoxes– que tres veïns de la Vila de Gràcia havien estat detinguts de matinada per la Guàrdia Civil per ser independentistes. Una setmana després, el que hi havia era pitjor: cartells contra la tortura. I un acte al Palau de la Música. La memòria, diuen, conserva el que mereix ser salvat. Uns pocs –o uns molts, no sabria dir-ho– sí que podem dir que allò ens va canviar passat, present i futur. Dic passat perquè vam burxar-hi per saber per què passava allò i allò ens va fer dubtar del futur. Recordo sortir a encartellar a mitja tarda perquè fer-ho a la nit havia esdevingut una odissea –policíaca–. Un dia ens van aturar dos agents del CNP. Vam acabar a comissaria. Venien de les Illes Canàries, eren molt joves i no entenien ni gota de català. Es van quedar els cartells. El meu record més olímpic continua sent aquest i és inesborrable: que aquells jocs històrics van arrencar entre vint-i-tres denúncies per tortures que van quedar impunes, una operació indiscriminada contra l’independentisme, bosses d’asfíxia i un jutge especialitzat en mirar a una altra banda i encantat de veure’s en titulars de portada a cinc columnes. Ningú ho pot negar avui –però ningú no ho va rememorar ahir–. Trenta anys després –amb exiliats ben presents– encara el silenci. Podríem afegir que això és l’altre '92. Però tampoc: resulta que és el mateix. El preu –la factura– de la pax olímpica. I les seves tupinades d’especulació.
En total foren més de seixanta detencions –i només quinze foren jutjats, jutgin vostès la ràtzia–. Un 75% dels detinguts no van ser mai ni processats. L’actual A por ellos nia lluny. Olímpicament es va entrar al diari El Punt i al setmanari El Temps. Es va cancel·lar el programa L’Orquestra del Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio per haver denunciat els maltractaments. Salvador Alsius va ser destituït del TN per haver gosat pronunciar el mot tortura. Una directora d’El País es va inventar, per a sorpresa del redactor de la notícia, una pistola confiscada en la detenció de Marcel Dalmau a Girona. I quan aquell peveter s’encenia –després que triessin posar Els segadors mentre Juan Carlos I entrava a l’estadi per evitar la monumental xiulada del 1989– hi havia independentistes que dormien feia setmanes a Alcalá-Meco. Impossible oblidar-ho. Anys, molts anys després i com un bucle històric, el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnava categòricament l’estat espanyol per no haver investigat aquelles denúncies per tortures. I obligava a indemnitzar aquells independentistes que van sucumbir pels desaigües foscos de l’Estat mentre el món ens mirava i ningú veia detencions ni cops ni maltractaments ni persecució a la dissidència. O sigui que el ‘92 és també i encara això: una classe cínica de ciència política aplicada. També la primera visita a la presó a uns veïns que havia conegut a través d’un cartell. I dos judicis al cau de l’Audiència Nacional. I tres anys d’intensa correspondència on vaig aprendre moltíssim, carta a carta, fins que els dos darrers presos van sortir de Brians un març de 1996. Aznar acabava de guanyar les eleccions.
El temps, canten els Berri Txarrak amb encert i duresa, és l’únic polígraf disponible. Però trenta anys després ja es pot dir que l’inventor d’aquella cacera va acabar cruspit per la màquina que havia inventat –Baltasar Garzón– i que el secretari d’estat per a la Seguretat que comandava l’operatiu, Rafael Vera, va acabar condemnat a set anys de presó pels sobresous del cas Fons Reservats. Que el director de la Guàrdia Civil Luis Roldán, que negava tota tortura, va acabar fugint i, molts anys després, va reconèixer la pràctica de la tortura quan ja havia caigut en desgràcia. "Hábiles interrogatorios", deia Montalbán. I també que l’exvicepresident espanyol del 92 que ahir seia al Saló de Cent, Narcís Serra, va haver de dimitir per les escoltes del CESID al rei i després va enfonsar Caixa Catalunya amb un forat negre de 12.000 milions d’euros. El rei que presidia aquella cerimònia va fugir i viu actualment, com un rei, a Abu Dhabi. Villarejo ja hi era aleshores. M’és ben igual. Passen les modes i queden les runes. I romanen els altres noms. I l’altra història. Pòsits, arrels i fonaments sòlids –el meu 92– que mai oblidaré de pur agraïment: Joan Rocamora, Pep Musté, Oriol Martí, David Martínez, Esteve Comellas, Jordi Bardina, Ramon Lopez, Ramón Piqué –i els que em deixo, que no són pocs–. Els de Brians. Els d’Alcalá-Meco. Amics per sempre. Trenta anys abans, en les cartes carceràries que ens creuàvem, no albiràvem ni de lluny que només 17 anys després hi hauria la primera consulta a Arenys. I que després vindria el 9-N. I després l'1-O. Sigui quan sigui, quan em parlen del 92, el que la memòria preserva és tot això. Com a proclama de futur.
