1. Putin és un nacionalista rus de dretes a qui es pot atribuir l'estabilització del que quedava d'estat rus, després de la destrucció de la Unió Soviètica i l'orgia del període de Ieltsin. Amb mètodes autoritaris i un menyspreu notable dels drets humans, va tornar a donar a Rússia un cert pes internacional. Aliat de l'OTAN i els països occidentals en la lluita contra el terrorisme islamista, els seus mètodes van ser elogiats públicament per Santiago Abascal i per tota la ultradreta europea amb l'excepció, per raons òbvies, de la polonesa. L'aliança amb l'OTAN va acabar amb la derrota relativa del terrorisme islamista.
2. "Que es foti Europa". La frase és de Victoria Nuland, secretària d'Estat adjunta dels Estats Units per a Afers Europeus. La va pronunciar el febrer del 2014 en una conversa amb el seu ambaixador a Ucraïna. Algú (¿els serveis secrets russos?) la va punxar i es va fer pública. La frase sintetitza la política nord-americana en la crisi ucraïnesa de l'Euromaidan: anul·lar Europa i fer tot el possible per substituir el govern russòfil per un govern pro-EUA. Tots dos notablement corruptes i poc respectuosos amb les llibertats civils, però representants de sectors molt diferents de la població plurinacional de l'estat ucraïnès. Allà, efectivament, va començar a fotre's Europa, i allà hi ha la clau per entendre (que no justificar) l'agressió de Rússia contra Ucraïna.
3. Ucraïna avui és, bàsicament, un territori d'influència en disputa entre els EUA i Rússia. De moment, i en vista dels darrers esdeveniments militars, està guanyant Rússia, que està fent valer la seva aclaparadora superioritat militar sobre Ucraïna.
4. La majoria dels analistes descarten una resposta militar de l'OTAN (en teoria no la permetria el seu tractat) o d'una coalició de membres de l'OTAN contra Rússia. S'estima que, malgrat l'absoluta superioritat militar dels EUA i els seus aliats sobre Rússia, enfrontar-te a una potència nuclear no és recomanable i que Ucraïna i la mateixa expansió de l'OTAN no mereixen córrer certs riscos. Això diuen la majoria dels que en saben, però ves a saber.
5. La majoria dels analistes parlen també de sancions econòmiques que tindran efectes devastadors sobre la població civil de Rússia i que repercutiran sobre la població europea. Diversos economistes ja han reconegut que, juntament amb la Unió Europea, podrien anar-se'n a l'infern també la recuperació econòmica i el suposat caràcter “ecologista” de l'anomenat (exageradament) Green New Deal.
6. Qui conegui l'anàlisi de sistemes-món i hagi llegit Giovanni Arrighi i Immanuel Wallerstein sap que aquesta guerra es produeix en un context de crisi de l'hegemonia dels EUA i d'emergència de la Xina com a nou aspirant a dominar el sistema internacional d'estats. I qui sàpiga una mica de geografia política estarà familiaritzat amb termes com regió pivot, Euràsia o teoria del cor continental, i coneixerà geopolítics com John Mackinder i fins i tot Karl Haushofer, que va influir en la política expansiva del III Reich. Són lectures molt útils per comprendre els processos històrics a vista d'ocell, i els ajudaran a entendre algunes claus del moment que vivim, però no els serviran per predir el comportament dels grans decisors polítics durant les properes setmanes.
7. El que sí que podem saber amb precisió històrica de cirurgià és el que ha assenyalat, des de les pàgines d'El Salto, Raúl Sánchez Cedillo: “Tota guerra sembra feixisme, el reforça, l'accelera. Des del segle XX, la guerra moderna i el feixisme són dinàmiques indissociables”. Com explica l'analista de la Fundación de los Comunes, la guerra d'Ucraïna no serà una tempesta d'unes setmanes, sinó que accelerarà el procés d'involució democràtica que viuen cada vegada més països d'Europa. Avui dia les democràcies liberals pluralistes no tenen ni de bon tros assegurada la seva continuïtat històrica. La democràcia espanyola que hem conegut en els darrers 40 anys, amb els seus enormes defectes i imperfeccions, començarà a morir si Vox i PP arriben a formar govern a l'Estat amb el suport de les dretes econòmico-mediàtica, judicial i militar-policial. Ja podem prendre nota tots els demòcrates d'aquesta realitat i treballar perquè no passi.
8. L'esquerra otanista tornarà aquests dies amb la cantarella que associa OTAN amb democràcia. Els prometo que encara que ho repeteixen no s'ho creuen; saben perfectament que l'OTAN és el braç militar dels EUA, però no s'atreveixen a dir la veritat sobre un poder que assumeixen, no sense una part de raó, com a ineludible. Si almenys són capaços de fer girar el furor atlantista de la ministra de Defensa cap a un discurs que miri més a la UE i l'ONU, ens podrem donar per satisfets. Esperar més del PSOE és absurd.
9. Podem, ERC, EH Bildu, Catalunya en Comú, Esquerra Unida, Compromís i altres grups han signat junts un comunicat lúcid sobre la situació, reivindicant la Carta de les Nacions Unides. El PCE ha estat implacable amb els mínims elements rojipardos que es diuen comunistes. Però ara toca que l'esquerra tingui prou lucidesa per entendre que aquesta guerra no es pot combatre en l'àmbit social amb els mateixos marcs i missatges que en el passat. És temps d'internacionalisme i antifeixisme militant en defensa de la democràcia i de la pau. Això suposa posar el focus en la defensa de les poblacions civils afectades avui per l'agressió russa. Això es pot traduir molt aviat en una marea de refugiats que cal atendre i protegir. Demà serà la població civil russa la que serà víctima de les sancions i ben aviat seran les poblacions europees les que pateixin l'encariment de l'energia i l'aturada de la recuperació econòmica.
