Qui està sobrepoblant el planeta?

En el documental Una vida al nostre planeta (Netflix, 2020), el biòleg i símbol de la lluita per la preservació del medi ambient David Attenborough ens explica les maneres en què podríem revertir els efectes de l’impacte humà sobre la Terra. La primera de totes és solucionar el problema de la sobrepoblació. Segons ell, al ritme que anem el creixement dràstic de la humanitat posa en risc l’equilibri entre recursos, boques per alimentar i medi ambient. “Però el creixement demogràfic es pot frenar, i fins i tot aturar”, ens assegura Attenborough. Com a exemple d’èxit, ens parla del cas del Japó, que si bé va créixer en població durant la segona meitat del segle XX, la millora dels serveis sanitaris i educatius, així com més expectatives de futur, van fer caure la taxa de natalitat del país, i conclou: “Quan les nacions es desenvolupen, la gent decideix tenir menys fills”. 

La lògica d’Attenborough no és nova, sinó que recicla discursos neomaltusians en què reproduir-se significaria empitjorar el problema climàtic existent, ja que el planeta no estaria preparat per acollir, alimentar i gestionar els residus d’una població en augment. Aquesta setmana hem sentit discursos similars. Amb l’anunci que la població mundial ha arribat al rècord històric de 8.000 milions d’habitants, les ansietats al voltant de la sostenibilitat del planeta i dels recursos disponibles s’han tornat a fer sentir. El més interessant, però, és que aquestes retòriques conviuen amb les preocupacions dels països del primer món per les baixes taxes de natalitat i les conseqüències econòmiques que se’n deriven. Així doncs, entenem que el principal problema del planeta no és el de la reproducció de la població en general, sinó la dels països que encara estarien “per desenvolupar”. 

Aquesta creença, però, es basa en una simplificació de les xifres generals. De fet, si donem un cop d’ull a les dades sobre els nivells d’emissions segons països i les comparem amb les taxes de natalitat, de seguida ens adonem que no hi ha una relació directa entre el nombre de naixements i la contaminació generada per habitant. És a dir, que, de mitja, els habitants de països del Primer Món, amb taxes de natalitat baixes, generen molta més contaminació que la mitja dels habitants d’un país del Tercer Món. Una persona de l’Índia, per exemple, generarà menys d’una desena part d’emissions que una dels Estats Units. Si hi ha “nens perillosos pel clima”, aquests no neixen en països pobres en comunitats que tenen molts fills, sinó més aviat en famílies nuclears generalment petites dins dels estats més benestants del planeta. En qualsevol cas, la realitat és que les taxes de natalitat s’estan reduint a escala global, i tot apunta que fins i tot els països superpoblats tindran els mateixos problemes per sostenir l’envelliment de la població que hem estat veient en les últimes dècades a casa nostra. 

Presentar la seva reproducció com a excessiva i fora dels criteris de racionalitat que suposadament han assolit els països occidentals no és nou. Des de mitjans del segle XX l’esterilització femenina ha estat un dels instruments de control de la natalitat davant el creixement de la població negra, immigrant, indígena o de classe baixa, ja fos a través de plans d’esterilització forçada o de la mà de polítiques de planificació familiar dirigides a grups desfavorits considerats un obstacle per al progrés de les nacions. En els discursos que apunten a la sobrepoblació veiem una altra iteració d’aquestes lògiques: mentre que alguns països sembla que haurien de reproduir-se més per fer front al problema de l’envelliment de la població, altres se suposa que haurien de reduir-se pel bé de la sostenibilitat del planeta. Qui és qui en aquesta història no és casual.

Tal com ens diu l’antropòloga Michelle Murphy, la fantasia que podem reduir el nombre de persones així com així és molt atractiva perquè no ens demana una reorganització de l’ordre mundial i, particularment, pel que fa a l’acumulació de riquesa als llocs amb taxes de natalitat baixes. El veritable repte que se’ns presenta, doncs, és la distribució desigual de recursos i els patrons de consum i producció dels països més contaminants. Si encara té algun sentit relacionar la qüestió de la sobrepoblació amb el canvi climàtic potser ha de ser per considerar l’elevat nombre de persones que són susceptibles de patir-ne les conseqüències en les regions més pobres del planeta, que són també les que menys hi hauran contribuït.