El 10 de desembre és una data assenyalada del calendari de la humanitat. Es commemora la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans. El valor d’aquest gran esdeveniment, del qual ara celebrem el 75è aniversari, no es pot comprendre al marge de la història. La Carta de les Nacions Unides va néixer l’any 1948 per enterrar definitivament els actes de barbàrie que el totalitarisme havia provocat durant la Segona Guerra Mundial, i promoure la llibertat, la justícia i la pau al món. L’experiència traumàtica amb el nazisme, que va ser capaç d’industrialitzar la mort per eliminar les vides que no mereixien ser viscudes, va impulsar una nova reflexió sobre la dignitat i els drets de les persones. La commoció que es respirava el 1945 va fer aflorar un desig: evitar que la crueltat mostrada per l’espècie humana es repetís. Aquest anhel va conduir al reconeixement de la dignitat humana.
La Declaració fa una aportació fonamental per al present i el futur de la humanitat. Davant les despulles del passat revesteix d’una dignitat protectora tots els membres de la comunitat humana. Tant en el preàmbul com en el primer article del text s’afirma que "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets". La dignitat és, doncs, el valor ètic que fonamenta i justifica els drets humans. En la dignitat se sintetitzen tots els altres valors implícits en els drets. La llibertat, la igualtat, la justícia, la pau són una forma de respecte a la dignitat essencial i inalienable de l’ésser humà.
La dignitat que es reconeix als éssers humans és una dignitat lligada a l’ésser, que es posseeix sense cap distinció de "raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política, origen nacional o social, posició econòmica". Aquesta dignitat que en diem ontològica cal diferenciar-la de la dignitat ètica, que fa referència a les accions. La dignitat ètica és dinàmica en el sentit que és construïda per cadascú a través de l’exercici de la pròpia llibertat. Així, els éssers humans són iguals en dignitat ontològica, diferents en dignitat ètica.
El discurs sobre la dignitat humana, i els drets fonamentals que hi van lligats, és molt bonic, però no té cap sentit si no es porta a la pràctica. Per això és indispensable el compromís actiu i efectiu dels estats. El reconeixement explícit que l’ONU fa dels drets humans és molt valuós perquè transfereix als estats la responsabilitat de garantir-los i protegir-los. No es pot oblidar que la Declaració no crea els drets humans, sinó que els reconeix. Això significa que si un mal dia s’estripés aquest document, i la temptació ja hi és, els drets humans no deixarien de ser drets humans. Ara bé, és cert que sense el suport legal dels estats els drets humans són paper mullat.
El problema del reconeixement legal dels drets humans és que hi ha estats que els menystenen, o simplement els ignoren, i d’altres que tot i ser considerats estats de dret en fan una tria selectiva. Per exemple, vetllen perquè es compleixin els drets civils, anomenats de primera generació, com els drets a la llibertat, a la igualtat o a la propietat, però es relaxen amb els drets socials de segona generació, com els drets a la protecció de la salut, al treball o a un habitatge digne. Aquests drets no es neguen, però no preocupa que ningú no es faci càrrec del seu compliment.
A la llista de dificultats cal afegir-hi els obstacles per actualitzar i ampliar la Declaració amb els drets de tercera generació, que estan vinculats amb la solidaritat. Són drets que vetllen pel desenvolupament sostenible, la pau, el medi ambient, el patrimoni de la humanitat. Barrar el pas al reconeixement de nous drets és greu, però posar fre als drets clàssics és un despropòsit molt nociu.
El 75è aniversari de la Declaració s’ha de fer valer per reivindicar la necessitat i la vigència dels drets humans en un món cada dia més embolicat. Encara que el protagonisme de la guerra sigui a Gaza i Ucraïna, avui hi ha més de 50 conflictes armats. Les plagues de la fam, la pobresa i la violència es propaguen a gran velocitat. La crisi climàtica sembra una catàstrofe darrera l’altra. Les democràcies es debiliten mentre l’autoritarisme es reforça. Davant d’aquesta situació les Nacions Unides perden musculatura per aturar les atrocitats d’un planeta que sagna per tot arreu.
Els actes de barbàrie que volia evitar la Declaració Universal dels Drets Humans es fan massa presents. La dignitat és trepitjada i ultratjada massa vegades, i en massa llocs. L’oblit de la història és sempre una nova condemna per a la humanitat. Rob Riemen escriu que "La història s’anirà repetint fins que no hàgim après almenys una lliçó: no oblidar-la mai". Els drets humans són una insígnia per no repetir els episodis foscos del passat i recordar-nos que només podem viure bé si els abracem.
