7/6: L’Hermitage

La possibilitat d’instal·lar l’Hermitage al port de Barcelona -que em sembla interessant- pot provocar molts debats de fons. Em centro en un. Hi ha qui diu que, com que la demanda cultural és limitada, si crees una oferta nova prens clients a les que ja hi havia. I hi ha qui diu que quan es crea una oferta nova es genera també una demanda nova, i que, per tant, en cultura, com més siguem, millor. En el fons hi ha dues visions del món. Una creu que el pastís de la riquesa és sempre el mateix i que si som més a repartir-lo en tocarà un tall més petit a cadascun: el que menja un li pren a un altre. L’altra visió creu que és possible fer el pastís més gros. I, per tant, si el fet que hi hagi més gent a repartir fa créixer també el pastís, pot ser que tothom n’obtingui un tall més gros (no en percentatge, en quantitat). Si hi ha més oferta pot haver-hi més demanda. Si hi ha un museu nou, no farà que la gent deixi d’anar als que ja hi havia. Potser hi haurà gent nova que voldrà anar a més d’un. Un pastís més gros, uns talls més grossos. Això que permet fer el pastís més gros és el que fins ara s’ha anomenat progrés. I curiosament alguns dels qui no creuen que aquest progrés sigui possible ni positiu han triat anomenar-se progressistes.