EN ELS ÚLTIMS deu anys han passat coses molt importants que afecten la relació Catalunya-Espanya, la monarquia i la qualitat de la democràcia espanyola. Però hi ha una mena de consigna de l’establishment -espanyol i en part català- que demana fer com si no hagués passat res. Girar full. Tancar aquesta dècada dins d’un parèntesi, com si no hagués existit. La visita a Martorell del rei i de Pedro Sánchez pertany a aquest corrent. En la relació d’Espanya amb la seva pròpia història hi és molt present, aquesta idea. Esborrar un temps i tornar amb un “como decíamos ayer ”. És una història de restauracions i retorns. Per a la dreta, la República va ser un parèntesi. Per a les esquerres, ho va ser el franquisme. Es tanca i ja està. Però els parèntesis són ficticis. El que ha passat a dintre deixa una petjada. La memòria de la República, l’impacte del franquisme en la societat, no s’esborren d’un dia per l’altre. El que ha passat aquests deu anys ha canviat les coses d’una manera profunda. No es pot esborrar dins d’un parèntesi. I menys quan, en el moment de voler-lo tancar, et trobes amb tantes persones a la presó, a l’exili o a punt de ser jutjades. (Perquè, del que hi ha dins del parèntesi, alguns només donen per esborrat allò que els interessa.)
