Com poden llegir a la notícia de M. Castells i J. Claramunt Pi en aquest diari, el sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) corresponent a l’any 2023, sis de cada deu ciutadans de Catalunya tenen una percepció positiva de la immigració. Fa poc comentàvem que el 80% de les famílies de les Balears volen que l’escola dels seus fills sigui en català, i ara ens trobem que una majoria àmplia de catalans no té problemes a l’hora de rebre persones arribades de fora. Deuen ser notícies males de pair per als que prediquen que la immigració du tots els mals a les nostres societats, entre elles el perill de la desaparició. El discurs o relat o com en vulguem dir del reemplaçament poblacional s’ha arrossegat en diferents moments i països d’Occident durant tot el segle XX, i s’ha mantingut viu en el XXI, en què els moviments de població són més voluminosos que mai.
A la vegada, una acceptació de la immigració del 60% també és la més alta que s’ha registrat en els darrers trenta anys. Això, com remarquen Lucía Medina i Oriol Bartomeus, autors de l’estudi, és encara més significatiu per les transformacions profundes que ha experimentat la societat catalana en aquestes tres dècades, la principal de les quals és el canvi sociodemogràfic que suposa haver passat d’una població immigrada de cent mil persones a una de més d’un milió. La idea que “els catalans” (com si només ho fossin segons quins) viuen entre assetjats i atemorits per una allau migratòria que amenaça de diluir-los i expulsar-los de casa seva, es demostra falsa. O, si més no, falsa per a una majoria important.
Això no vol dir que els discursos polítics que proposen idees suposadament fortes sobre la immigració (contradient el pensament únic, igualment suposat, de la dictadura woke, a la qual Elon Musk culpa de la mort del seu fill transgènere) se sentin desmentits o desautoritzats per la realitat. Ben al contrari, la demagògia veladament o obertament xenòfoba és, i previsiblement ho serà cada dia més, un dels arguments recurrents de la política dels propers anys, a Catalunya, a Europa i a tot Occident. Episodis com el vot contrari de Junts a la llei d’estrangeria, i altres gesticulacions que demostren que la presència d’Aliança Catalana al Parlament remou la part més fosca de la dreta nostrada.
En aquest sentit, és molt interessant constatar com han evolucionat els arguments d’aquells que es mostren contraris a l’arribada de migrants (de la xenofòbia, vaja), un aspecte que també es veu recollit al sondeig de l’ICPS: ha perdut molta pistonada “perquè prenen la feina als d’aquí” (del 54,8 al 17,4%) i ha agafat volada el “perquè no accepten els nostres costums” (del 14,2 al 34,8%). Però Òmnium va fer públic fa poc un altre informe, segons el qual hi ha més de dos milions de persones a Catalunya que desitgen aprendre català, i sovint no saben on acudir per aconseguir-ho. La realitat, certament, és tossuda.
