L’ARA publica que, segons la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD), la meitat de les deu millors universitats de l’estat són catalanes. Al número 1 hi ha la Universitat Autònoma de Barcelona, al cinc, la Universitat de Barcelona, al sis, la Universitat Pompeu Fabra, al nou la Universitat Rovira i Virgili i al deu, la Universitat Ramon Llull. Ho llegeixo al tren, mentre torno de donar una conferència, justament a l’Autònoma, sobre el meu ofici, el de l’escriptura, per a estudiants.
Els impulsors de l’activitat (s’intenta fomentar la lectura entre estudiants) m’han vingut a buscar a l’estació, m’han dut al departament corresponent a fer la paperassa i m’han convidat a cafè i entrepà. Com que m’agrada parlar amb savis, hem parlat de programes, com aquest en què he participat, projectes de recerca o estudis. M’he adonat d’un problema, que no és menor, i que afecta la distribució econòmica entre territoris. Si volen convidar un catedràtic d’una altra universitat a la seva, el màxim que poden pagar per un hotel són 60 euros. Aquest preu en segons quin lloc d’Espanya pot ser molt raonable. A Catalunya, i a Barcelona en particular, és irrisori. Amb 60 euros, aquí, no envies el catedràtic ni al Càmping La Botritis Noble. Potser el pots col·locar en un Airbnb.
Si extrapolem això a altres àmbits de la vida, tenim que un jubilat català, un estudiant català, un obrer català no té el mateix nivell de vida que un jubilat, un estudiant o un obrer d’altres territoris peninsulars. La quota d’autònoms és la mateixa a Barcelona que a Montijo (on viu un dels meus germans) però el lloguer, el preu de l’habitatge, els menús, el preu de la verdura no són els mateixos. Quan parlem de solidaritat interterritorial mai mirem què et donen, a Barcelona, per seixanta euros.
