El 6% que surt del barret

Fa uns dies vaig escriure aquí que les quotes per a la producció i el doblatge en català eren, al mateix temps, una notícia positiva i negativa. Ara, però, resulta que la quota del 6% que en principi quedava per al català (després de la quota europea i de la quota espanyola) no afecta les empreses que tenen la seu fiscal fora de l'estat espanyol. És a dir, no afecta Netflix, HBO, Amazon Prime ni Disney+, que tenen les seus en diferents indrets dels EUA. Les quotes afecten, si de cas, Movistar+ i Filmin: en aquesta darrera plataforma cal aturar-s'hi per recordar que més del 20% del seu catàleg (que, a més, és el de qualitat més alta, amb diferència) ja és en català. És a dir, que la llei audiovisual “obligarà” Filmin a complir una quota del 6% quan ja ofereix un percentatge de pel·lícules doblades, subtitulades o rodades en català més de tres vegades superior. I sense que ningú l'hi obligués, cosa que ja diu molt sobre l'actitud de les altres.

I sobre la del govern d'Espanya. Amb raó a la vicepresidenta Nadia Calviño quasi se li escapava un somriure burleta, ella que no riu mai, en afirmar que l'executiu espanyol està compromès “amb l'impuls de les llengües cooficials”, tot i que no va indicar cap a on volia impulsar-les. Si descomptem les plataformes estrangeres, Filmin (pels motius que ja s'han esmentat) i Movistar+ (que no sé què hi fan), la quota del 6% de català l'hauran de complir els videoclubs, ara que ja no en queden, la teletienda del canal Trece i les pitonisses de pagament de les televisions locals. Corregim, doncs, la frase: la mesura ni és ni positiva ni negativa, sinó una broma, un truc de màgia, un joc de mans, un conill que ha sortit d'un barret i s'ha esfumat dins un altre. Com que també van parlar d'incentius, hem de suposar que, per cada tres pel·lícules que vegem en català, ens obsequiaran amb punts acumulables per a un descompte en la compra d'un Cinexin.

Si els negociadors d'ERC no es van adonar del tripijoc han estat ineptes; si se n'havien adonat i igualment van presentar l'acord com un èxit, han estat cínics. De tota manera, això comença a ser igual, tota vegada que la política s'ha convertit en una sessió contínua d'impostures, sobreactuacions, imatges i discursos sense cap sentit ni contingut, més que el de fer veure que tal partit ha guanyat la jugada a tal altre. Un conte narrat per un idiota, ple de renou i fúria, que no significa res, per fer servir la frase famosa de Shakespeare a Macbeth. La llàstima és que la part negativa de la notícia segueix allà, i empitjorada: el català es veu arrossegat per la inconsistència i la falta de lògica i de sentit de la politiqueria barata, fins que deixa de ser percebut com el que és (una llengua) i es converteix en una penyora que uns posen damunt la taula i que els altres intenten (i aconsegueixen) esquivar. És imprescindible treure el català de la farsa prepotent i illetrada de la mala política, perquè la ciutadania el senti com un vehicle d'expressió útil i no com una moneda de canvi que es grapeja de qualsevol manera.