Quan pensem en el 25 d’abril de 1974, data de la Revolució dels Clavells a Portugal, als que ja tenim una edat ens venen al cap imatges que han esdevingut icòniques: els soldats amb un clavell al canó de l’arma o el rostre del capità Salgueiro Maia, un dels herois de la revolta, que no va acceptar mai cap ascens derivat de la seva actuació d’aquell dia.
La Revolució dels Clavells té també, però, cares i fets menys coneguts. Hi ha també un 25 d’abril de les dones, i un dels seus grans moments és el sobreseïment del procés penal contra Maria Isabel Barreno, Maria Teresa Horta i Maria Velho da Costa, les autores del llibre Novas cartas portuguesas. Aquesta obra, d’autoria rigorosament col·lectiva i indistingible –mai s’ha sabut del cert qui va escriure cada un dels fragments que la componen–, no és només un text literari magnífic, sinó l’emblema del feminisme portuguès a les acaballes de la dictadura salazarista.
Què tenia aquest text per fer empipar tant la censura de Salazar, o, més ben dit, de Marcelo Caetano, aleshores el seu successor? Aquest llibre complex, que barreja tots els gèneres literaris de prosa i poesia, es va publicar l’abril de 1972 i se’n van vendre 3.000 exemplars sense cap problema. El juny del mateix any, però, les seves autores van ser acusades d’haver escrit un llibre “obscè i pornogràfic” i portades a judici. Novas cartas portuguesas, no és, no cal dir-ho, un llibre obscè ni pornogràfic, i de fet el més curiós és que no hi va haver acusació per delicte polític, quan el text és una crítica terrible a la guerra colonial i a la situació social de Portugal. El que es va considerar “obscè i pornogràfic” és la visió que el llibre tramet de la situació de les dones, del dolor i també del gaudi –potser això encara els va fer més ràbia– de tota mena de dones. Dones dels temps antics, com les malmonjades –“Mare abadessa, aquí m’envien de la casa dels meus pares. / No hi ha hagut pa per a nosaltres a la taula dels homes. / El nostre cos inútil és lliurat al Senyor”– o les bruixes, amb cites del Diccionari infernal de Collin de Plancy (1863); però també, i són el nucli de l’obra, les dones contemporànies: obreres gairebé analfabetes que escriuen com poden al seu promès que és a la guerra, joves universitàries que comencen a prendre consciència dels límits que la dictadura els imposa, dones que avorten o que descobreixen el seu cos com a font de plaer –això va coure molt als censors–, dones que llegeixen llibres prohibits, dones maltractades que es revolten contra el seu maltractador i, totes elles, dones que afirmen: “Mai caça serem / ni objecte donat”.
Tot aquest mosaic parteix d’un mite-metàfora que es desenvolupa com un joc de miralls metaliteraris: el de Mariana Alcoforado, la monja, l’existència real de la qual és provada, que va estimar Noel de Chamilly, un capità de cavalleria francès que no se la mereixia i de qui Saint-Simon diu a les seves Memòries que no tenia gens d’esprit, o sigui que era curtet. Mariana Alcoforado és la pseudoautora –aquest és un tema molt complex que no puc desenvolupar aquí– de les Cartes portugueses, les famoses cinc cartes de dolor i de desamor que, publicades a París l’any 1669 sota la ficció del manuscrit trobat per Gabriel de Lavergne, vescomte de Guilleragues, van crear un nou gènere epistolar, “la portuguesa”, una carta de dona abandonada.
Les dones de “les tres Maries”, com se les va anomenar, són variacions del nom de Mariana, que hi és present amb cartes apòcrifes que completen el text del segle XVII i que comença una nissaga de dones que pateixen, desitgen, escriuen, gaudeixen, es rebel·len i pensen. Són Ana Maria, Marianna, Ana, Maria, ja sense el cognom que representa el llinatge del pare i ja sense el sor de la clausura. Dones, a més a més, que no abaixen els ulls i que són malparlades –això també va enutjar els censors– en un país on es diuen molt poques paraulotes.
El llibre de “les tres Maries” esdevé així la continuació natural del volum d’articles i fotografies Dones del meu país, que la fotògrafa Maria Lamas havia publicat l’any 1948 i que va ser, amb sordina, un desafiament a Salazar. Ambdues obres componen un quadre de la situació de les dones portugueses massa allunyat, per massa real, de la versió mítica de la “secció femenina” del règim, l’Obra das mães para a educação nacional. El 25 d’abril, que va alliberar Portugal de 48 anys de dictadura i de 13 d’una guerra colonial no menys cruel que el Vietnam però sense imatges, també va significar l’inici d’una nova etapa per a les dones i Novas cartas portuguesas en va ser l’estendard i l’avantguarda.
