El novembre d’aquest any farà 50 anys de la mort de Franco i el govern més progressista de la història ha decidit utilitzar el mig segle perquè el PP es retrati, convocant tot d’actes que començaran la setmana que ve. Al cap i a la fi, el PP va ser fundat com a Alianza Popular per sis ministres de Franco, entre altres prohoms del règim.
50 anys del final d’una dictadura haurien de servir per a molt més que per assenyalar la palla a l’ull aliè i posar-se fàcilment al cantó correcte de la història. Democràcia no és només absència de dictadura, sinó una cultura política de respecte en la qual hem estat poc o gens entrenats. Només cal veure com funciona la divisió de poders a Espanya. A Alemanya van desnazificar-se perquè Hitler va perdre la guerra. Però Franco va guanyar la Guerra Civil, la història l’escriuen els guanyadors, i a sobre el van anar a saludar personalment a Madrid fins a tres presidents dels Estats Units (Eisenhower el 1959, Nixon el 1970 i Ford el 1974). No és només que no toquessin ni un pèl als jutges i policies de la dictadura, sinó que la desfranquistització mai ha format part d’un pla d’estudis escolar. Amb l’excusa de la concòrdia no es va fer net, i Espanya viurà el 20 de novembre d’aquest any entre la indiferència de la majoria i la provocació d’uns quants.
A les fotos d’aquest aniversari hi apareixerà un incòmode il·lustre, el rei Felip de Borbó. No tan sols està retratat donant la mà a Franco, sinó que deu la feina a la decisió del dictador de fer hereu el seu pare Joan Carles amb el títol de rei. En l’acte d’acceptació davant les Corts, el 1969, Joan Carles va dir: “En primer lloc, rebo de Sa Excel·lència la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”. Revisar el franquisme no és possible sense revisar la monarquia, i això no només no ho vol el PP, sinó que al PSOE ja li està bé.
