Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació de dos partits gairebé homònims: la Convergència Democràtica (CDC) de Jordi Pujol i Miquel Roca, i la Convergència Socialista (CSC) de Joan Reventós, Raimon Obiols i Pasqual Maragall. La primera fou la base de CiU, i la segona ho fou del PSC. Tots dos partits han estat els protagonistes de la política catalana en aquestes cinc dècades. Aquesta diarquia ha estat la base del sistema català de partits, no només en l’eix esquerra-dreta sinó també en l’eix nacional: tot i que totes dues formacions eren autonomistes, la CDC de Pujol va posar l’accent en el nacionalisme, mentre que el PSC va acceptar, de facto, la subordinació a la línia política del PSOE. Igualment, així com el pujolisme va tenir una inèrcia lògica cap al centredreta, el PSC va tendir a marcar distàncies amb el nacionalisme reivindicatiu. Com a resultat, Catalunya va viure sota un bipartidisme imperfecte, en què només era possible votar nacionalisme conservador o esquerranisme espanyolista. Les opcions que volien trencar aquesta lògica (PP, PSUC-Iniciativa, ERC) van haver de romandre a la perifèria. El pastís del poder se’l van repartir socialistes i convergents fins a l’arribada del primer tripartit.
Aquest bipartidisme coix era el reflex d’una demografia complexa. Els socialistes van percebre que sense un acord amb el PSOE s’arriscaven a dividir el vot d’esquerres entre autòctons i nouvinguts. Els convergents també van modular el seu discurs per captar el vot conservador espanyolista, que durant la Transició veia en Pujol l'única figura capaç de frenar l’aliança entre el PSC i el poderós PSUC. Aquest arranjament va funcionar prou bé per engegar l’autonomia, impulsar la normalització del català i cooperar en la governació d’Espanya, sense passos enrere o fugides endavant. En comparació amb la política espanyola, on el franquisme sociològic continuava marcant una profunda rasa ideològica, Catalunya era un oasi, sí, però en el tombant de segle el perímetre marcat pels dos grans partits va començar a esquerdar-se per factors diversos (la crisi, la corrupció, el neoespanyolisme del PP d’Aznar) i va quedar demostrat que la calma de la superfície amagava forts moviments subterranis, que van esclatar amb la deliberació del nou Estatut i amb el procés sobiranista.
Desbordats pel nou panorama, els dos gegants de la política catalana van remoure’s. CiU va esclatar per la corrupció i la crisi econòmica, i va seguir les passes del vigorós moviment independentista; el PSC va intentar adaptar-se a les noves reclamacions sobiranistes, però amb l’emergència d’un nou espanyolisme desacomplexat, de la mà de Ciutadans, va plegar veles i va encastellar-se rere el mantell protector del PSOE. La duresa de la crisi va donar ales a les noves esquerres (els comuns i la CUP), i la bipolaritat va saltar pels aires.
Han passat cinquanta anys, i l’exercici de síntesi ideològica que va suposar la fundació de CiU i del PSC ha donat pas a un mapa polític més bigarrat i plural, amb tres partits principals (PSC, ERC i Junts) i tres de minoritaris, amb perspectives de creixement variables (PP, comuns i CUP). I el teló de fons de la ultradreta: l’espanyola, que ja és al Parlament, i la catalana, que aspira a ser-hi. Aquesta metamorfosi encara pot oferir sorpreses. Catalunya no és cap oasi, el plet nacional és més viu que mai, i el que a Espanya és un dogma de fe –la Constitució de 1978– a Catalunya està lluny de representar la majoria. I malgrat tot, és responsabilitat dels partits majoritaris trobar camins de consens, camins que han de congriar-se aquí i que, es vulgui o no, no poden ser els mateixos de fa cinc dècades.
