Salvador Illa va anunciar, al ple del Parlament del 8 d’octubre, un pla ambiciós per millorar l’accés a l’habitatge. El seu objectiu és ampliar el parc públic en 50.000 pisos en sis anys, fins al 2030. Això vol dir multiplicar per set el ritme de producció de les llars assequibles. Jo ja porto un parell de dècades patint i aprenent coses sobre el mercat de l’habitatge i no m’he construït una llar, però sí una xarxa de col·legues amb qui sempre contrasto les meves percepcions. I detecto un escepticisme tan gran, i tanta por a la burocràcia, que m’espanto. Els canvis només són possibles si els projectes són compartits. El sector ha de creure que aquestes xifres són possibles, i m’atreveixo a compartir algunes reflexions que poden ajudar a plantejar un mètode.
S’ha acabat l’època del diagnòstic. S’ha de passar del pla a l’execució: cal tornar a posar grues, fer fonaments i rehabilitar. Celebro que s’hagi desbloquejat el conveni per als 1.700 pisos de Barcelona, que marca un camí que seguiran altres ciutats com Lleida i Girona.
El mètode implica simplificar la seqüència que va del planejament a l’obtenció dels sòls, els concursos de projecte i les licitacions de les obres, passant pel lliurament de les claus. Per als operadors privats, requereix compartir riscos amb l’administració amb una orientació clara a l’interès general.
Estem en un moment diferent del 2006. L’any 2008 esclata la bombolla immobiliària i s’atura tot, venen retallades i es perden llars, i també ofici. Però el 2010 s’aprova la llei d’urbanisme, que imposa nous drets i deures als propietaris de sòl. En l'àmbit legislatiu, crec que ja no podem redactar més lleis i més normes. A hores d'ara en tenim a dojo i l’únic que cal és aplicar-les.
Ara hi ha bona conjuntura econòmica, el sector de la promoció s’ha sanejat. Els estudiants que surten ara de les Facultats d’Arquitectura ja no volen fer grans xalets a la costa o urbanitzacions de vacances. A molts els interessa el camp de l’habitatge públic. Qui més qui menys ha viatjat per Europa i ha caminat per barris que són plens d’edificis nous, eficients energèticament i assequibles. No cal inventar la sopa d’all. Ara ens toca ser tan europeus com ells.
L'administració pública ha de ser eficaç i retre comptes periòdicament amb els avenços, amb alguns indicadors senzills. A continuació n’enumero uns quants que poden ser útils: nombre de pisos protegits construïts; d’aquests, quants seran de venda i quants de lloguer; quants per iniciativa pública i quants per iniciativa privada, i quantes compres seran de pisos buits o rehabilitats. El que és inadmissible és que els departaments i organismes autònoms generin superàvits importants a finals d’any: aquest sí que és un indicador de mala gestió, quan parlem de fer front a l’emergència habitacional.
Illa va anunciar un registre de solars sense edificar (ho preveu la llei d’urbanisme a nivell municipal) i és bo que la Generalitat ho agrupi. Cal animar, doncs, tots els ajuntaments que hi inscriguin totes les parcel·les, perquè el recompte serà molt útil, i no podem trigar un any a fer-lo, en l’època del big data i la intel·ligència artificial.
Els pisos es fan de 50 en 50; per tant, caldrà tramitar alhora uns 1.000 projectes. Això genera feines tècniques d’alta qualificació en fase de projecte, i feines manuals i llocs de treball industrial en fase d’obra. És una activitat intensiva en capital humà! Només un advertiment: pisos públics no vol dir minipisos, ni capses de sabates, ni construcció precària. Aquests pisos duraran 200 anys i s’han de fer ben fets. La qualitat importa, perquè parlem de les cases de la gent; això és material sensible.
Els 1.100 milions anuals seran suficients? Impossible dir-ho si no es desglossen les partides: què es pagarà amb impostos, quants diners seran en concepte d’ajuts, quants vindran de les fiances dipositades, quants diners seran préstecs que es recuperaran a llarg termini i quant s’espera que hi inverteixi el sector privat. Històricament, del 2006 al 2010 els pressupostos de la Generalitat ja invertien uns 1.000 milions anuals per produir uns 6.000 habitatges. Del 2011 al 2010, els pressupostos es van reduir a 400 o 500 milions per a habitatge, i l’any 2022, amb el govern Aragonès, es van recuperar els 1.000 milions. Uns números grossos per entendre les magnituds: 50.000 pisos a 160.000 euros de cost són 8.000 milions. Si el Govern n’inverteix 4.400 en un mandat, s’entén que la resta l'hauran d’aportar els privats.
No vull acabar sense mencionar els 3.500 pisos de la Sareb a Catalunya, així com els seus solars amb capacitat fins a 15.000 pisos, alguns dels quals tenen problemes que requeriran enginyeria i urbanisme. El sector bancari va rebre molts pisos provinents de les execucions hipotecàries; alguna implicació moral en esdevenir ara part de la solució també hi ajudaria: reformar els pisos, mantenir-los com toca i posar-los a lloguer, amb contractes decents que donin estabilitat als inquilins.
