Els 5 canvis profunds que reclama PISA

Esperem respostes senzilles i ràpides a reptes complexos. L’educació n’és un exemple: busquem una causa responsable dels mals resultats a PISA i també una solució immediata. 

És innegable: Catalunya ha tingut uns mals resultats a PISA. Sembla evident que la pregunta central hauria de ser: com podem ser més efectius per aconseguir que l’alumnat desenvolupi les seves competències lingüístiques, matemàtiques i científiques? Per contra, veiem com persones i sectors amb una visió conservadora de l’educació utilitzen els mals resultats per qüestionar l’enfocament competencial de l’educació i reivindicar amb nostàlgia una tornada a l’educació academicista, basada en la memorització de continguts enciclopèdics descontextualitzats.

Aquelles persones i col·lectius conservadors que defensen la tornada al passat, s’esforcen a generar l’imaginari col·lectiu que actualment l’escola és un parc d’atraccions on els nens i nenes s’ho passen bé, però no aprenen perquè hi falta rigor, serietat i exigència. Aquest imaginari s’alimenta d’idees que són radicalment falses. La més rellevant de totes: és fals que l’enfocament competencial vagi en detriment del rigor i el coneixement. De fet, és al contrari: promou el rigor i l’esforç de l’alumnat a l’hora d’aprendre i dona rellevància al coneixement fent-lo útil i aplicable. El repte rau en el fet que és molt més fàcil fer el que fèiem abans que el que volem fer ara. 

Però, tot i la complexitat, la direcció mai no pot ser de tornada al paradigma antic. Ens hem de plantejar com podem ser més efectius en el nou. I per ser-ho, és imprescindible canviar les estructures més profundes del sistema. Amb canvis superficials mai no aconseguirem millores substancials en els resultats. Identifiquem cinc qüestions estructurals clau que cal actualitzar de forma urgent sobre les quals s’ha parlat poc (o gens) quan s’han analitzat les causes dels mals resultats a PISA:

1. Accés a la docència i formació inicial docent. Cal replantejar quins són els criteris mínims per poder exercir la professió. També cal que les universitats avancin en la formació inicial docent i s’alineïn amb el model competencial.

2. Accés a la funció pública. El sistema actual d'oposicions no ofereix garanties a l'hora d’incorporar a la funció pública els docents més competents i compromesos. El procés premia excessivament la memòria, el coneixement tècnic de la matèria i l'antiguitat en la fase de mèrits. Cal elaborar criteris que premiïn la competència docent perquè sabem que la qualitat docent és el factor determinant dels bons resultats educatius dels alumnes.

3. Estabilitat dels equips docents. La rotació del personal docent és la norma a l’escola pública, fet que impedeix donar estabilitat als projectes educatius i fer un bon acompanyament a l’alumnat. Cal que els centres públics tinguin autonomia a l’hora de seleccionar els equips i donar-los estabilitat.

4. Temps de treball en equip. L’educació és una feina d’equip, i no individual. Cal que els equips docents tinguem hores de coordinació i treball en equip per arribar a acords sobre qüestions que afecten el conjunt del centre i acompanyar els alumnes de forma més efectiva. Actualment, les hores de permanència al centre, especialment pel que fa als docents de secundària (24h), només permeten arribar a cobrir les hores de classe i les guàrdies i són clarament insuficients per treballar en equip.

5. Menys burocràcia. Els equips directius han de destinar una quantitat ingent d’hores a tasques burocràtiques de molt baix valor afegit. És evident que la gestió d’un centre educatiu ha de ser acurada i transparent, però hem arribat a uns nivells de càrrega burocràtica absolutament excessius. El sistema s’ha de construir sobre la confiança en el professorat i els equips directius, i no des de la desconfiança i l’excessiu control.  

Finalment, com a sistema hem de donar resposta a la gran complexitat que tenim a les aules: alumnat nouvingut, trastorns d’aprenentatge, trastorns de la conducta, necessitats educatives especials, problemes de salut mental i casos d’assetjament, entre d’altres. Per fer front a aquesta complexitat cal desplegar el decret d’educació inclusiva i, en general, cal que invertim més en educació, molt especialment en els entorns més desafavorits. Gairebé totes les anàlisis comparen els resultats de Catalunya amb altres països. No obstant això, la diferència de resultats que més ens hauria d’ocupar és la que existeix entre l’alumnat que prové de famílies vulnerables i el que no. No hi ha excel·lència sense equitat.