5/8: Negres

"Hi ha gent a qui li fotrà molt que els dos medallistes espanyols d’ahir fóssim negres", va dir la gallega Ana Peleteiro després de guanyar el bronze de triple salt a Tòquio. Pel que s’ha vist des de llavors, tenia tota la raó. Alguns dels qui més fanfàrria patriotera posen en el seguiment dels Jocs Olímpics van passar de puntetes i de mal humor per aquestes medalles. En part perquè consideren que aquests dos esportistes (negres) que competeixen sota bandera espanyola pertanyen al seu Estat, però no a la seva nació. Pertanyen al seu Estat –és important el possessiu– perquè en tenen la ciutadania administrativa. Però no a la seva nació, perquè el patrioterisme té una concepció ètnica de la nació. No fonamentada en la voluntat, en el sentit de pertinença, en la llengua i en la cultura, tampoc en el territori on es viu i es treballa, sinó en la sang i en la pell. Fa anys, de la festa nacional espanyola, el 12 d’octubre, en deien el Día de la Raza. Certament, estat i nació no són sinònims (tot i que el nacionalisme espanyol sovint fa veure que ho són). El problema és com defineixen la nació. I quan en tenen al cap una definició ètnica –són ciutadans espanyols, però no són racialment espanyols– acaben no felicitant les medalles dels esportistes espanyols negres.