Sala plena i aplaudiments al final. La pel·lícula El 47 remet a batalles guanyades en un altre temps. Tanmateix, faríem bé de no caure en la nostàlgia i no pensar que temps passats foren millors o creure que els problemes que es relaten ja estan superats. Em temo que des d'una perspectiva col·lectiva la pel·lícula no té un final feliç, sinó que apunta a problemes urbans i socials encara avui sense resoldre. En aquest sentit, més enllà d'estereotips i excés de sucre, El 47 és una tota una lliçó d’urbanisme contemporani.
La lliçó comença amb un cop directe. La policia franquista enderrocant autoconstruccions dels protagonistes a mig acabar connecta directament amb la violenta imatge dels desnonaments de moltes famílies que veiem cada dia. A Catalunya 7.147 desnonaments l'any 2023, gairebé 20 al dia. Els responsables i els executors del càstig poden semblar diferents, però la injustícia és la mateixa, i la raó que motiva els fets també. El dret a un habitatge digne és avui dia encara el gran repte polític i urbanístic pendent, i de punyent actualitat. Des dels anys 80 s'han fet molts esforços per dotar el barris d'espai públic i equipaments, però, en canvi, s'ha fet ben poc per garantir el dret a un habitatge digne, dret que passa inevitablement per extreure l'habitatge de la dinàmica de mercat. Ha estat només els últims anys que des de l'Ajuntament de Barcelona, amb el govern Colau, s'han impulsat noves mesures en aquest sentit, que haurien de tenir continuïtat per incrementar els seus efectes. L'abús de l'habitatge com a negoci per part d'inversors locals i globals, la pressió turística i les projeccions demogràfiques a l'alça a Catalunya no auguren un escenari optimista. A menys que el conjunt d'administracions públiques responsables s'atreveixin a emprendre polítiques públiques i urbanístiques mai vistes i que veritablement capgirin la situació.
Plantejat el problema fundacional de l'habitatge, el segon gran tema urbanístic a destacar és la relació dels barris, en aquest cas Torre Baró, amb el conjunt de la ciutat. El sentiment de pertinença a la ciutat exigeix aconseguir serveis urbans dignes, però sobretot, i aquest és el factor protagonista, perquè hi arribi l'autobús. És com dir que la ciutat arriba fins on arriba el transport públic. Pura poesia urbanística. Quants barris i polígons industrials continuen avui dia sense transport públic adequat? Pitjor encara, quants desenvolupaments urbanístics estan en marxa o planificats sense estar connectats a les xarxes de transport públic? Per què no aprenem la lliçó de la pel·lícula i fem del transport públic un element prioritari i estructurador del desenvolupament urbà del territori? No hi hauria mesura més adient per millorar la qualitat de l'aire i els carrers.
I, lliçó final, l'urbanisme, tot i que no és suficient, és necessari per fomentar la vida comunitària, perquè tal com ensenya El 47 els problemes que vindran els afrontarem millor col·lectivament que no pas individualment.
