El 47 en què anàvem tots
El 1978, un veí de Torre Baró, tip que se’l rifessin a l’Ajuntament de Barcelona quan anava a demanar per favor transport públic per al barri, va segrestar un autobús de la línia 47 i el va portar fins aquells carrers costeruts sense asfaltar. Bus i conductor van acabar a comissària, però el fet ha passat a la història. I ara se n’estrena una pel·lícula. El moment en què una persona diu “no puc més” i s’enfronta al maltractament, sense por al càstig, és molt poderós.
Els barris autoconstruïts a la perifèria de Barcelona o en barraquisme vertical, sense asfalt, ni clavegueres, sense aigua corrent o cables de la llum penjats de pals, sense escoles ni serveis, eren la cara B d’aquella ciutat que a la cara A s’autotitulava Ciudad de Ferias y Congresos.
L’experiència dels andalusos o dels extremenys que van emigrar a Catalunya i els van entaforar de qualsevol manera a l’extraradi és la coneguda dissort que li espera a l’últim que arriba. Però aquella misèria política, social, econòmica i cultural estava molt repartida. Entre els que van venir i els que ja hi eren. Hi havia un 47 en què anàvem tots, que era el franquisme. Segur que hi va haver alguns cognoms catalans que van guanyar diners escanyant pobres, però als barris de la ciutat, amb autobús o sense, la Barcelona del postfranquisme era ingrata i pobra per a gairebé tothom, vingués d’on vingués.
La lliçó d’aquell 47 pertany a aquells veïns valents, però no s’acaba aquí. Tinguem almenys l’alegria de pensar que amb el final de la dictadura franquista, amb els ajuntaments democràtics d’esquerres i amb la Generalitat recuperada, les condicions materials dels barris de tothom van ser millors.
