45 involucions per minut
«Los ilustres padres democráticos de la patria que han decidido que el 12 de octubre sea fiesta nacional no han conseguido disimular el carácter imperialista, chulesco, majadero e impresentable de la Fiesta de la Raza»
Manolo Vázquez Montalban –in memoriam
Paga la pena i el plor, en el divan de la psicoanàlisi de la Transició, aturar-se una estona en les paraules finals pronunciades per la presidenta de Societat Civil Catalana en el discurs que cloïa, diumenge passat a Barcelona, la manifestació contra l’amnistia i l’autodeterminació. En esparverant literalitat i grinyolant per tot arreu, va afirmar –deunidó– que "fa 45 anys que ens sentim orfes". De qui o de què, si pel mig hi ha un pare difunt i abans quaranta anys de la fosca de la dictadura, em temo que no cal esclarir-ho gaire. O, dit d’altra forma, si d'ençà que va començar la "fràgil democràcia espanyola" senten un terrible sentiment d’orfandat, què carai ens deuen voler dir tan subtilment? La pregunta inquieta, però no tant com la resposta. No debades, la xifra 45 va tenir un altre moment d’infame protagonisme en el mateix discurs, quan es va recordar que el 1945 va suposar la victòria europea –d’una part d’Europa– sobre el monstre nacionalista dels feixismes. I hi estic d’acord. Si no haguessin omès, terriblement, que allò que hi havia al Regne d’Espanya el 1945 és el que encara hi havia tot just fa 45 anys. La pervivència hispànica, que mai va ser derrotada i que va mutar pels rigors de la Guerra Freda, d’aquells feixismes. Però ni una sola paraula al respecte.
Ahir mateix, en Jordi Serrano em recordava, amb precisió republicana, que el nacionalisme que més espanyols ha matat és el nacionalisme espanyolista. Perquè no és només que l’imperi matés cap enfora –cal insistir-hi decolonialment, també, l’endemà de la Hispanidad– sinó que va matar, i molt, cap endins. Mientras la guerra dure, com va filmar Amenábar. Però és que apel·lar, des de determinades posicions, al 1945 i a la derrota heroica –maquis, partisans, resistents, aliats– del nazifeixisme és una mica de traca i mocador, d’infàmia i vergonya, i segur que a més d’un assistent li va sobrevenir un sobtat cop de calor. Sobretot tenint en compte que el franquisme formava part integral d’aquell nacionalisme criminal, excloent, depurador i inquisitorial; que tot un president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat un 15 d’octubre per aquella barbàrie; i que, només a Mauthausen, 4.427 republicans –espanyols i catalans– van ser immolats. Aquells republicans –comunistes, catalanistes, socialistes o anarquistes, alçats tots contra la glàndula nacionalista imperial– a qui no van dedicar ni un sol mot i que, per cert –i mai em cansaré de repetir-ho–, no van ser oficialment reconeguts com a morts al Registre Civil fins a l’agost de l’any 2019. Després d'haver estat enlloc durant 74 anys. O enyores qui va combatre el feixisme o enyores el règim que va anihilar els lluitadors per la llibertat enviant-los, com a apàtrides, als camps de la mort. No hi ha cap punt mitjà. És impossible.
Ara bé, tornant al present carregat de passats, la manifestació de diumenge –més punxada que èxit, més desembarcament que arrelament– se situava en un context evident de Santa Aliança de tots els poders fàctics del Regne d’Espanya contra qualsevol opció d’amnistia. En les darreres setmanes, de la CEOE a la Conferència Episcopal, de Barrientos (des del TSJC) fins a l’alta nomenclatura togada de la judicatura, del bloc mediàtic oligopòlic als sindicats policials, dels cenacles de Madrid a la desfilada-escridassa d’ahir («Puigdemont a prisión, oé, oé, oé»), han obert, en tradicionalista comunió, la veda contra l’amnistia, en el marc de les ordres que puntualment va dictar José María Aznar, sereno de la barrila i cabdill de la croada. Diuen, en estricta anàlisi gramatical, que estan alarmats perquè una amnistia seria tant com reconèixer la degradació democràtica, la retorsió repressiva del dret penal i les excepcionalitats múltiples patides des de l’octubre del 2017 i, fitant enrere, des del 2013, que és quan es va prémer el botó repressiu. Els pròcers del darrer pronunciamiento potser no s’han assabentat que aquest dimecres –vigília del dia de la pàtria, l’imperi, la raça i la cabra– el Consell d’Europa havia posat l’estat espanyol a l'altura del betum, de Polònia, Hongria o l'Azerbaidjan, arran de l’escandalós afer Pegasus i la violació de drets civils i polítics fonamentals en entorns de devaluació autoritària. Tampoc deuen voler saber que si el president Puigdemont no ha estat extradit és perquè molt distintes justícies europees –de Schleswig-Holstein a Brussel·les passant per l’Alguer– no veien massa clar això de combregar amb la persecució d’un dubtós cos del delicte: una pacífica urna democràtica.
Dinàmica de la fallida de sistemes: mirin com han canviat les coses que un dels cartellets de la manifestació era un diàfan "Rufián xarnego". Em va aclaparar, sense ingenuïtat, com han canviat. Com s’ha capgirat tot perquè qui ara empri el caràcter brutalment despectiu del mot xarnego sigui el més ranci del nacionalisme espanyolista, autorebatejat kafkianament com a no-nacionalista. Tampoc hi ha res de nou, certament. La brama freudiana que tot va començar fa 40 anys ja la feia córrer Albert Rivera quan va irrompre Ciutadans i ja l’havia encetat, el llunyà i proper 1993 i en els prolegòmens de l’aznaritat que encara paguem, aquella infausta portada de l’Abc que pregonava: "Igual que Franco, però al revés: Persecución del castellano en Cataluña". No en el seu nom, deien diumenge passat. I ahir ho repetia de nou el pelotón de Colón que, en hores baixes i amb un miler de persones, recorria el centre de Barcelona. Altrament, no enganyaven a ningú: en el seu estricte nom, hi estan en contra.
Per rebatre-ho i dimensionar-ho, vaig rebobinar dos mesos i escaig, fins al 28 de juliol d’enguany, per rellegir la nota de premsa de l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació. Allà s'hi podria llegir una sort de nèmesi democràtica catalana a tanta hibrys demofòbica espanyolista. Ells diuen no, d’acord; però qui diu sí, en el seu nom i en declinació col·lectiva, a l’amnistia i l’autodeterminació? La llista no cabria en aquest article, però provem de fer-ne la síntesi. El manifest Hi estem d’acord, amnistia i autodeterminació, el signen ara mateix "des de la patronal CECOT, FemCat o la Cambra de Comerç de Barcelona fins a Òmnium Cultural, CATESCO, Debat Constituent o la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL); de la Unió de Pagesos a la CGT, passant per l’IAC, la COS o la Intersindical CSC; de la Federació d’Ateneus de Catalunya i la Confederació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Catalunya (CONFAVC) a la la XES –Xarxa d’Economia Solidària i la Confederació Catalana de Cooperatives, que aplega tot el cooperativisme del país–; del Sindicat de Llogateres al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i fins a la CAB (Consell d’Associacions de Barcelona); de Dones per Dones a la Xarxa Feminista fins a l’Observatori contra l’Homofòbia; de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) al Centre Irídia i el Ciemen; de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge al Centre Excursionista de Catalunya (CEC)". Podríem seguir fins a tres-centes entitats. Afegint-hi el suport explícit, amb text propi, de totes les universitats públiques catalanes. I sumant-hi el suport incondicional de l’AMI, que aplega 792 ajuntaments del país, el 84% del total. En el seu nom hi estan completament a favor. I ningú podrà evitar que persisteixi aquesta remor. Dit i escrit –només– com a informació de servei. De res.
