40 anys i un lliberticidi

Vaig arribar a Barcelona el dia 14 de setembre del 1982, dimarts, amb la intenció d'iniciar els meus estudis universitaris. Aquest dimecres sufocant de 2022, doncs, fa exactament quatre dècades de tot allò, i confesso que aquesta ha estat la coincidència que m'ha motivat a escriure l'article. Sempre he recordat la data perquè aquell dia va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco. A mesura que un es fa vell va adquirint un seguit de drets inalienables, entre els quals destaquen la nostàlgia mòrbida, la repetició de les mateixes anècdotes a les sobretaules, la contemplació extasiada de les obres públiques i una mirada molt especial a mig camí entre l'escepticisme, el fatalisme i la indiferència educada. Per descomptat parlo dels vells d'abans, dels vells à l'ancienne, no dels hiperactius d'ara. Per sort o per desgràcia, jo pertanyo a la raça dels primers: les coses tal com són. L'atzar ha volgut que, per ben poc, la reina Elisabet II hagi tancat aquest cercle de defuncions exquisides.

Fa 40 anys, Barcelona era una ciutat bruta i grisa, sobretot pel que fa a les façanes. Qui cregui que això és una impressió subjectiva, que miri fotos d’aquell temps i les compari amb els carrers actuals. Tot tenia llavors un aire tronat, obsolescent, suadet: aquells autobusos rovellats i sorollosos on hi havia una taquilla amb un cubicle angoixantment petit a l’interior per vendre-hi els bitllets; els insegurs vagons de fusta de la línia 1 quan encara es podia fumar al metro; la prostitució massiva a la Rambla de Santa Mònica o a la de Catalunya; els milers de ionquis que vagaven pels carrers amb una expressió àvida i desorientada; l'indescriptible embús diari al carrer d'Aragó; els vells colmados amb dependents octogenaris amb una bata color ala de mosca, les seves llaunes caducades, la comptabilitat llunàtica de l'haber y debe... Faig aquesta enumeració recordant amb perplexitat alguns articles publicats el juliol passat sobre els Jocs Olímpics del 92 que relativitzaven una transformació positiva que qualsevol ha pogut observar. Quan la ideologia o la frivolitat, o ambdues coses alhora, entren per la porta, la lucidesa salta per la finestra (i segons com, l'honestedat també). Comparat amb la decadència i l'atonia d'aquella Barcelona, el món que un servidor havia deixat enrere aquell setembre al Segrià era, en canvi, una realitat emergent i plena d'expectatives de futur: els enormes guanys procedents de l'exportació de fruita a Alemanya i a Escandinàvia i de l'explotació de les mines de lignit tenien pocs precedents en aquells rodals. Els puc ben assegurar que si Carla Simón hagués rodat Alcarràs l'any 1982 l'estètica hauria estat la de Dallas, no la del neorealisme italià. En 40 anys, les coses han canviat d'una manera dramàtica, òbviament. Tret de la mort, no hi ha res segur. 

En tot cas, observant aquell temps amb perspectiva i anant més enllà de les qüestions econòmiques o urbanístiques, el canvi que em sembla més significatiu i preocupant és la pèrdua de llibertat i la infantilització/cretinització que porta associada sense remei. La pràctica totalitat de referents literaris, musicals, cinematogràfics o teatrals que llavors obrien camí a noves perspectives serien avui cancel·lats pel nou puritanisme parapetat en l'anonimat. Han tornat, mal camuflats, els dos rombes franquistes de la tele, així com versions de Donetes ambientades ara en "espais no mixtos" però enfangades en la mateixa putrefacció mental de la pel·lícula original. La modernitat il·lustrada ha estat i és una aposta política pel risc, és a dir, per les potencialitats emancipadores de la llibertat real. L'any 1982 les conseqüències negatives d'aquella aposta eren evidents –no m'he referit als ionquis per casualitat– però les positives també: la cultura bullia de creativitat. Avui, els Monty Python, la sèrie Els joves o altres joies televisives que feia la BBC i que després va emetre TV3 no passarien la nova censura freelance. Sense deixar la cultura popular, una revista barcelonina exquisidament underground com Makoki, encara menys. Cap ràdio gosaria emetre ni una sola cançó dels gallecs Siniestro Total, per descomptat, ni encara menys aquell hit feminista punk de les Vulpes. 

Fa 40 anys les coses no eren millors que ara, perquè el món, com bé sabia Carlos Gardel, no avança: només gira. Sí que eren més lliures, però. I arriscades, i estimulants. Mirar sèries de Netflix políticament correctes esperant que un esclau en bicicleta et porti una pizza –qui li truca és qui el transforma en un esclau– no estava previst en el guió generacional.