Són més importants els fets que la crònica periodística que els explica, però no estaríem recordant que avui fa quaranta anys que el Barça va guanyar el campionat a Valladolid si no fos perquè en Puyal va cridar “Urruti, t’estimo!” pels micròfons de Ràdio Barcelona.
L’Urruti li havia parat un penal a Hugo Sánchez al Camp Nou el mes abans i era un porter sobrat de personalitat, que se’n reia del perill. De manera que en Puyal tenia una base sòlida quan va decidir apostar-ho tot a la seva intuïció: si algú podia aturar aquell penal injust que s’interposava entre el Barça i la Lliga era l’Urruti. Per això, la genialitat del crit va començar a gestar-se uns segons abans del llançament, perquè el narrador va crear una expectativa (“Mira que si l’atrapés, l’Urruti...”) que mantenia un llum d’esperança contra la hispànica fatalitat arbitral. I un cop aturat el penal, el crit passa a la història del periodisme perquè el narrador és capaç de capturar el sentiment col·lectiu amb una frase curta: només té un subjecte i un verb. Urruti, t’estimo perquè podem cantar la Lliga aquesta tarda i perquè jo no m’he equivocat jugant-me-la que l’aturaries.
El desbordament radiofònic d’aquell dia s’explica perquè feia onze anys que el Barça no guanyava la Lliga, perquè era el primer campionat narrat en català i perquè, per última vegada a la història, un partit que decidia un campionat només es va poder seguir en directe a través de la ràdio, de manera que les emocions d’aquella tarda no les va poder transmetre la imatge, només la paraula. Avui, d'allò en fa 40 anys, i continuem estimant aquell record.
