Diuen a les notícies que Europa demana una disminució general de la despesa energètica durant tres o quatre hores per fer front a la crisi energètica.
Posem que es plantegen fer la reducció de consum amb talls de llum de quatre hores al dia. Entenc que aquestes quatre hores serien triades pels nostres dirigents. Ignoro si serien seguides o, posem pel cas, serien de deu minuts cada hora. El que sé és que les necessitats elèctriques de la gent són molt diverses i difícils de conjugar.
Què farien a les escoles si tallessin la llum quatre hores? Tornar a la pissarra de sempre i als llibres de paper? En fi, no em sembla gens malament, això, però és que si tot seguit penso en mi mateixa la cosa canvia. Els escriptors necessitem l’ordinador tot el dia i part de la nit. La meva bateria no dura pas gaire. Puc escriure a mà? Sí, i ja sé que els meus il·lustres predecessors ho feien i dictaven els articles per telèfon. També anaven amb carruatges estirats per cavalls i fumaven a la redacció dels diaris. Suposo que, a correcuita, tothom començaria a desenvolupar ordinadors que funcionessin amb llum solar.
Entenent que segur que els hospitals n’estarien exempts, què faríem amb els productes congelats de la nevera? Què faríem amb els aparells que netegen, amb les cuines elèctriques, amb les neveres de vins dels restaurants, amb les màquines dels gimnasos, amb les llums de les botigues, amb les guitarres elèctriques dels músics?
Em ve al cap una de les obres de l’enyorat i estimat Josep Maria Benet i Jornet: Berenàveu a les fosques. El títol fa referència als talls de llum de la postguerra a les tardes, i aquests talls de llum, a l’obra, són en realitat una foscor més profunda. Recordo vagament un anunci de la meva infantesa, quan només hi havia dos canals: la uno i la u-hache-efe. Deia: “Ahorre energía. Aunque usted pueda pagarla, España no puede”. En fi, si tot això anés endavant, no ens quedaria cap més remei que fer l’amor (amb preliminars).
