4.02.42

"I si encara dura la vida dura,
de part dels bons fins a la mort"
Ovidi Montllor i Mengual

Aquest divendres l’Ovidi, l’Ovidi Montllor i Mengual, en faria 80. Per a molts dels que el festegem, necessitem i celebrem quotidianament, senzillament, els fa. Res de condicionals. Des d’un febrer tèrbol de postguerra del 1942, passant pel mal març postolímpic del 1995 en què va marxar de vacances, i fins avui mateix. Invocació i reivindicació, ja va avisar-nos que qualsevol dia impensat ens tornaria a emprenyar. O juguem tots o estripem la baralla, boig el que calla o a l’ull té palla. I hi ha tornat mil cops més, perquè a l’Ovidi no s’hi torna mai per nostàlgia, s’hi torna a batzegades per estricta necessitat –com li escrivia en Manolo Vázquez Montalban a la Núria Cadenes l’any 2002–. Contra la funesta llei del silenci, un dia la Jana, la Jana Montllor, la filla, també ho va concloure i ens ho va aclarir: "I què si l’havien volgut silenciar? No ho han aconseguit pas. I no han calgut ni iniciatives institucionals ni oficials". En algun lloc deu estar escrit que no hi ha millor homenatge que qui et recordi sigui la gent i no el poder.

A l’Ovidi, doncs, hi tornem sempre –i hi tornarem– per necessitat. Etern retorn, del trencaclosques de cada injustícia social –el preu que es paga per viure com més pobre ix més car– a la lucidesa analítica de la Transició –de manars i garrotades–, als atacs perpetus a la llengua que tan bé va copsar –hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o pense en català; és la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o pense. Rabiüdament vigent. Com si fos avui. I punt. I encara més. La darrera entrevista, març del 1995 a El Temps, té un deix d’epíleg que llegida avui ho sacseja tot i tot ho fa retrunyir: "Que de cop i volta tot això se’n vagi enlaire, tate! No ens assabentem de res. Tanta conya de país i ho fem molt pitjor que en qualsevol lloc". El fet és el mateix i els fotuts els mateixos, diria. I el passadís encara és llarg.

Al capdavall, l’Ovidi encara és sospitós, furtiu i clandestí. L’amenaça permanent del bon exemple. L’any 2009 Jordi Botella escrivia a la revista Eines de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi: "Ovidi sempre ens sobta encuriosit, saltataulells o enciclopèdic. Sobre ell cau la maledicció de la cua de l’ull. Els setciències se’l miren embadocats per la seua ingenuïtat; els polítics no se’n refien del tot; els programadors televisius se l’estimarien més si substituïra el negre del vestuari per una camisola hawaiana, endolcira la veu de barranc i rebaixara l’escepticisme que habita entre cella i cella". Contra tot pronòstic –per sort, la nostra– l’Ovidi va acabar esdevenint la nostra escola més lliure –l’Ovidi company, de compartir penes i pans–. Especialment per a una generació que mai no el va conèixer i que, nascuda sota la democràcia de l’amnèsia i el silenci general decretat pel poder, se’l va trobar de cop i se’l va fer seu com a aixopluc, trinxera i refugi. Eren temps eufòrics de simulacre neoliberal –pelotazos, stock options i corrupcions– en què ens endossaven respostes planificades –consum, Prozac i hipoteca– a falses preguntes prefabricades. El castell de cartes sencer queia sol amb la veu –acció, dicció, cançó– de l’Ovidi.

Com a passió i com a alternativa, uns quants fugírem per ovidianes i vam començar a comprendre-ho tot enmig del descampat del no-res. Des d’aleshores duem l’Ovidi posat, com la samarreta, en un país on l’autoorganització és la norma de la resistència i, fins i tot, de la decència comuna. Ell, que va viure trenta-cinc anys sota dictadura i només disset en demoblanda, va acabar generant sense saber-ho una mena de generació Ovidi –ni boomers ni mil·lennials, ni X ni Y ni Z– que encara perdura. L’Ovidi muta en cada generació i cada generació se’l fa seu a la seva manera. I si la vida d’un només cap en la vida de molts, només cal pensar en Feliu Ventura, en els Obrint Pas, en la Flora dels Diluvi, en Mireia Vives i Borja Penalba, en els Smoking Souls de Pego, en els Inadaptats del Penedès, en l’Alfons Om de VerdCel, en l’ateneu de cada comarca o en el mural de cada poble. En aquest regal dels déus, petita festa major contínua, que és Toti Soler. En un poema de Granell –"torna i encén de nou el món"–, una fotografia de Pilar Aymerich, en la muixeranga de Cris Martí i Xavier Richart, en un quadre d’Antoni Miró o en una entrevista amb la Montserrat Roig. No, ja no ens alimenten molles. Som el pa sencer.

Aquest divendres, vigília de la diada de l’exili i la deportació, l’Ovidi en fa 80. I, esclar, infinitament, no hi faltarà mai la Teresa –"en el fons, l’Ovidi serà per sempre més la nostra Teresa", va escriure Jordi Cuixart des de la cel·la–. Del vals més taral·lejat dels Països Catalans queda una història poc coneguda encara. La Teresa de l’Homenatge no va ser mai cap ficció. Només massa realitat. Es deia Teresa Mora Ferràndiz, va embogir amb els bombardejos feixistes de l’any 1938 contra el País Valencià i va vagar i divagar pels carrers d’Alcoi fins que morí desemparada el 1952. Ningú la reclamà i fou enterrada en una fossa comuna. Trinxera 58, Portó 12, Lletra A. Quan l’Ovidi marxà precipitadament de vacances fou acomiadat, mitja vida com partida, entre el cementiri alcoià i el barranc del Cinc. Anys després, el cementiri d’Alcoi fou reformat i ves que avui l’Ovidi fa vacances a molt pocs metres del cos esgotat de la Teresa. O dit d’altra forma, que l’Ovidi, lleial fins al final i des del moll de l’os, li procura encara l’estima eterna que li va prometre. Ben a prop, coses de la poesia de la vida i de la lluita, de la Isabel-Clara Simó. Som el que enyorem, també.

Ovidi encara, doncs. Com la memòria d’un futur anterior. Sempre contra les cordes, l’Ovidi li cantava a tot, a l’esperança i al desencís, a l’exili i als retorns. A l’escala dels grisos, als esglaons de les frustracions i a les sortides d’emergència en temps de cul-de-sac. Del desig que arribessin dies que durin anys a copsar també que cal no riure mai massa de pressa, perquè atenció a la jugada, ens pot ploure altra vegada. Per això les cançons semblen escrites ahir nit o aquesta mateixa matinada. 80 anys després, pont ininterromput entre Alcoi i Barcelona, l’obrer de la paraula –tot és un sí que mai no acabarà– ho resumia en un programa de futur encara inacabat, encara inassolit: que un dia qualsevol serà la vida i tots. Cansats del va com va –fins que vagi com volem– i mentre provem que ni a dones ni a homes se’ns pesi amb les balances, per molts anys més, estimada fera ferotge. Gràcies sempre. Per no marxar mai i tornar quan més ens cal.