El '30 minuts' més bèstia
Diumenge el 30 minuts va emetre Dones que no vol ningú. Si no el vau veure, heu de tenir en compte que és un dels reportatges més colpidors i bèsties que ha emès el programa de TV3. Les imatges que hi veus t’acompanyen els dies posteriors i se't repeteixen dins el cap perquè costa assumir que la realitat atroç que hi descobreixes sigui possible.
La història ens porta al Pakistan, a Karachi. Al centre de la ciutat hi ha el Bilquis Edhi, un enorme recinte on actualment hi ha tancades mil set-centes dones. Les coneixen amb el malnom de les fantasmes de Karachi. Són mortes en vida. La línia que separa la funció d’hospital de la de presó s’ha esborrat. És un edifici gegant i insalubre on s'abandonen les víctimes del masclisme estructural ferotge del país. S’hi amunteguen malaltes mentals, discapacitades, víctimes de la violència domèstica i dones que senzillament les seves famílies s’han tret de sobre perquè els feien nosa. En unes condicions deplorables, el Bilquis Edhi s’ha convertit en un contenidor de dones rebutjades per la societat. Les imatges d’aquestes víctimes amuntegades als barrots de les cel·les, allargant els braços, intentant buscar l’atenció de la doctora que dirigeix el centre, són devastadores. Les mirades d’aquestes persones abandonades a una cadena perpètua terrible et queden fixades a la memòria. La càmera ho sap i les observa. És com si volgués recordar-los que sí que existeixen. En les entrevistes i en la manera d’acostar-s’hi, el director intenta retornar-los la dignitat. Mai envaeix el seu espai i és prudent i sensible a la seva realitat.
El reportatge aconsegueix molt més que mostrar-nos l’horror. Ensenya sobretot com la ciutat ha normalitzat aquesta salvatjada. La directora del centre, el conductor que porta les internes, el psiquiatre, tots han naturalitzat que fins i tot les dones sanes quedin tancades allà dins simplement perquè cap home se’n vol fer càrrec. Impacta aquesta resignació col·lectiva que ni es planteja una solució alternativa o una necessitat de canvi. Bilquis Edhi és una prova irrefutable de la vulneració dels drets humans. Però fins i tot les seves víctimes empresonades mostren submissió i comprensió amb els que les han tancat: n’esperen el perdó i exhibeixen un sentiment de culpa que no té cap raó de ser.
L’escena en què s’intenta convèncer en va que un pare reculli la seva filla sana, la manera com una família rebutja el retorn de la jove a qui apallissaven, la dona que no pot ni tornar a casa perquè no sap el camí són moments televisius terriblement cruels. Però potser el més devastador de Dones que no vol ningú és la manca d’esperança. La mirada del director observant-les i el seu punt de vista distant per accentuar la fredor de les persones que les tracten semblen coincidir amb aquesta sensació. En cap moment descobreixes una ínfima possibilitat que la sort d’aquestes dones canviï.
