30/7: Neutralitat

Sento en un debat radiofònic –parlant de la universitat, però serviria per a molts més àmbits– un elogi de la neutralitat, com una actitud positiva, desitjable i que hauria de ser exigible. Em grinyola. Neutralitat entre què i què? No crec que ningú pugui ser obligat a declarar-se neutral entre el que considera just i el que considera injust. Certament, aquesta consideració és en part subjectiva. Llavors, fins i tot els qui defensen les suposades bondats de la neutralitat ens diuen: hi ha una distinció que sí que és objectiva, entre la legalitat i la il·legalitat. No em val. La legalitat no és garantia ni de justícia ni de legitimitat. Els totalitarismes –franquisme inclòs– feien injustícies totalment legals (segons les seves lleis). D’altra banda, la neutralitat em sembla un bon lloc de sortida davant d’un problema. Si per neutralitat entenem que no hi ha partidisme, prejudicis ni apriorismes. Però un cop mirat així el problema, la neutralitat em sembla un estrany punt d’arribada. Difícilment trobarem igualment justes i legítimes totes les posicions possibles. La neutralitat només seria positiva entre dues posicions justes i legítimes. Si no, la neutralitat (com la indiferència) pot ser una forma de complicitat amb la injustícia.