30/3: Un manifest

En aquests moments, el que podríem anomenar el carril central de l’opinió pública catalana i el de l’opinió pública espanyola estan a una distància sideral. Fins al punt que el que aquí sembla central allà es considera excèntric, radical i extremista. I el que allà es considera central és, vist des d’aquí, com a radical, extremista i excèntric. Es podria dir que això ha estat un efecte del Procés. Però pot ser que en sigui precisament una de les causes. Ho prova la publicació del manifest a favor de l’amnistia signat pels rectors de les universitats públiques catalanes i per un munt d’acadèmics de prestigi. En qualsevol lloc del món, un manifest signat pels rectors universitaris respon a un posicionament que pot ser discutit o no compartit, però que forma part de la centralitat, està en el carril central. I, en cavi, aquest posicionament sembla a Espanya tan insòlit i extrem que l’han acollit amb la tradicional indiferència o fins i tot amb menyspreu. El manifest planteja amb força la petició d’amnistia. Però la seva recepció retrata el problema de fons: la rasa enorme que separa allò que considera normal i raonable una societat i l'altra. L’existència, certificada cada dia, d’allò que en el debat quebequès anomenaven unes societats diferents.