3/7: Realitat i llenguatge

El llenguatge reflecteix la visió del món d’una societat. No pas d’una manera estàtica: quan la visió del món va canviant, canvia també d’una manera espontània el llenguatge. Aquesta correspondència ha generat una curiosa temptació: si el llenguatge és l’expressió d’una visió del món, canviant el llenguatge canviarem la visió del món. Ens adonàvem que quan les coses canvien, canvia també el nom de les coses. Doncs es va creure que si es forçava un canvi del nom de les coses automàticament podríem donar per canviada la realitat. Aquesta temptació d’imaginar en el laboratori operacions d’enginyeria del llenguatge i forçar-ne l’ús, la van seguir perversament les diverses ideologies amb vocació de totalitat, que es volien construir una realitat a mida (ho va retratar molt bé Orwell). També l’ha tingut, cal suposar que amb objectius més nobles, el moviment del políticament correcte (i ho ha retratat Bradbury). No esperem fins que el canvi de la realitat provoqui un canvi del llenguatge. Fem-ho al revés: canviem el llenguatge i així haurem canviat la realitat (o ens ho semblarà). El resultat molt sovint grinyola en la pràctica, com passa en tantes coses quan es posa el carro davant dels bous o es vol fer passar el clau per la cabota.

Vicenç Villatoro és escriptor