L’any 2017, l’Estat va decidir que calia aturar l’independentisme català al preu que fos. Ja el pagarien quan arribés l’hora. I amb aquesta prioritat van mobilitzar jutges i policies. Però hi havia un altre front clau, a l’exterior. La diplomàcia catalana havia obtingut èxits en moltes opinions públiques (ara se la vol castigar amb acarnissament per aquella victòria). La diplomàcia espanyola, tot i abocar-hi molts recursos, no va resultar prou eficaç en aquest front, però sí en un altre: en el de buscar l’aïllament internacional del procés català pressionant directament els estats. Perquè els arguments serveixen per parlar amb les opinions públiques, però quan es tracta de parlar entre estats el que compta és la capacitat de fer-se favors mutus. Com que el procés català s’havia d’aturar a qualsevol preu, Espanya va demanar molts favors, a canvi d’oferir molts favors. En alguns casos va pagar al comptat. En d’altres, a terminis. I ara li estan vencent algunes factures pendents dels favors que va rebre llavors. El Marroc està presentant ara una d’aquestes factures i ha deixat ben clar el concepte: és el pagament dels favors que van fer en el cas català. És el mal de voler aconseguir una cosa a qualsevol preu. Perquè t’acabes hipotecant.
Vicenç Villatoro és escriptor
