Es veu que els aires de febrer són propicis als cops de timó, amb què els qui volen que no canviï mai res intenten redreçar situacions que els semblen arriscades. El 23-F del 1981, fent servir Tejero com a espantall, el règim va tancar i fer recular la Transició amb un eficaç cop de timó. El 23-F del 2021, Pedro Sánchez, fent servir Vox com a espantall (que ell mateix ha ajudat a fer gros), ha començat a insinuar un altre cop de timó per tancar les expectatives creades amb els seus pactes d’investidura. Sánchez té un visió mercantil de la política. Necessita suports externs per governar. I sempre els va a buscar on li surten més bé de preu. Primer, arracona contra les cordes els futurs socis, per fer-los abaixar el preu. I després els paga el suport a crèdit, a base de promeses i d’expectatives. Quan ha de tornar els crèdits, s’escaqueja. Ara hauria de complir les promeses als seus socis d’investidura. Però ha aconseguit que el preu del suport del PP, enfonsat a les eleccions catalanes, surti baratíssim. Doncs el cop de timó seria anar substituint els socis actuals, sense pagar el que els deu, pels grans pactes amb el PP. Per no canviar mai res i continuar manant. És el que es respirava aquest 23-F, quaranta anys després de l’altre.
