La recent decisió del TSJC per la qual assumeix la impossibilitat legal d’executar la sentència del mínim del 25 per cent d’ús vehicular de les llengües oficials a l’escola és un clar triomf de la política sobre una actuació judicial que es va produir precisament per manca d’acció política.
Sovint critiquem els tribunals pel seu activisme polític, sense tenir en compte que aquest activisme pot venir propiciat perquè els poders polítics no actuen quan ho haurien de fer. Aquesta inactivitat pot afectar drets i llavors el tribunals poden tenir un motiu per suplir-la. Aquest era el cas de la sentència del TSJC, que no feia altra cosa que substituir la manca de regulació a Catalunya de l’ús del castellà com a llengua d’ensenyament.
La sentència del TSJC parteix de la doctrina del TC que diu que el castellà no pot quedar exclòs com a llengua d’ensenyament i va trobar un important empara en la llei orgànica d’educació (llei Wert) que obligava a utilitzar la llengua castellana en l’ensenyament en una “proporció raonable”. La passivitat de la Generalitat a l’hora d’aplicar aquesta regla va portar el TSJC a establir les quotes d’ús de les llengües per fer efectiu aquest dret.
Tanmateix, la llei orgànica d’educació es va modificar l’any 2020 i va desaparèixer la regla de la “proporció raonable”, que va ser substituïda per una clàusula més oberta i flexible en el sentit que l’administració educativa ha de garantir el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en la llengua pròpia del territori i en castellà, d’acord amb la Constitució, els Estatuts i la normativa aplicable.
No es pot ignorar que a Catalunya hi ha amplis sectors polítics i socials contraris a donar al castellà el caràcter de llengua d’ensenyament, encara que es mantingui el català com a llengua vehicular i d’aprenentatge normalment emprada en l’ensenyament i, per tant, com a centre de gravetat del model lingüístic a l’escola. Aquestes reticències, per bé que legítimes, expliquen les dificultats que hi ha hagut per donar entrada al castellà com a llengua vehicular i cercar les fórmules més idònies per fer-ho.
Però la imminent execució del TSJC ha pesat molt sobre els actors polítics i ha permès bastir un acord polític com fa temps que no es veia a Catalunya. Després d’anys de forta polarització, és bo percebre com la política catalana encara té capacitat de transacció, i el pacte assolit sobre la llengua n’és un exemple especialment remarcable. Permet comprovar que a Catalunya encara és possible el consens i permet també posar en relleu com els grans pactes donen a la política la força necessària per reivindicar-se i legitimar-se enfront dels altres poders.
Com reconeix el mateix TSJC, la llei i el decret llei que el Parlament i el Govern han dictat, respectivament, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües i els projectes lingüístics dels centres educatius, han configurat un nou marc legal que no permet executar la sentència del 25 per cent. Amb aquesta actuació normativa, s’han modificat els paràmetres sota els quals es va dictar aquesta sentència i es fa molt visible en aquest cas com el protagonisme dels jutges pot quedar supeditat a les decisions polítiques quan aquestes compten amb un ampli suport i s’adopten amb fonament jurídic.
És cert que el TSJC té dubtes sobre la constitucionalitat de la llei i el decret llei i per això ha obert un incident que pot portar a plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat. Si finalment és així, la qüestió quedarà pendent del que digui el TC. Però cal recordar que la jurisprudència constitucional no ha posat en dubte fins ara el model d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya, sempre que permeti que el castellà hi pugui tenir un paper com a llengua d’aprenentatge o vehicular.
El TC mai ha parlat de percentatges d’ús de les llengües oficials en l’ensenyament. Fins ara ha estat respectuós amb la competència del legislador per determinar el model lingüístic, i el que caldrà veure és si la fórmula que han establert la llei i el decret llei es consideren suficients per garantir que a Catalunya el castellà també tingui reconeguda la condició de llengua d’aprenentatge. Per això serà essencial veure com s’interpreta la referència que fa la llei a “l’aprenentatge i l’ús curricular i educatiu” d’ambdues llengües i si la concreció d’aquest ús en els projectes educatius dels centres d’acord amb els criteris fixats per la llei i el decret llei es considera adequada i suficient.
