Les violències masclistes continuen extremadament presents arreu i es configuren com un dels principals problemes de salut i seguretat pública de la nostra societat. Així ho evidencien les dades disponibles. Segons l’Enquesta Europea de Violència de Gènere 2022, el 28,7% de les dones espanyoles d’entre 16 i 74 anys han patit algun tipus de violència (física, psicològica, sexual) en l’àmbit de la parella o l’exparella en algun moment de la seva vida; el que representa una xifra de gairebé cinc milions de dones.
En aquest context, són les dones joves les que més refereixen haver patit violència. Concretament, el 38% de les dones d’entre 18 i 29 anys expliquen haver patit o estar patint violència per part de les seves parelles o exparelles (més de 900.000 dones). D'aquestes dades també se n'extreu que hi ha una major consciència entre les joves, fet que comporta un augment d’identificació de les violències. Tot i això, l’estudi també apunta que encara hi ha moltes dificultats per identificar determinades situacions de violència, com per exemple la violència sexual de manera generalitzada però, sobretot, en el si de les parelles.
Pel que fa a les violències sexuals, l’Hospital Clínic acaba de publicar unes dades realment preocupants: entre els mesos de gener i octubre del 2023 han atès un total de 587 víctimes (89% dones), el que representa un 5,6% més que l’any passat. La violència sexual no s’atura, però, a més, enguany han detectat un increment de la violència física en comparació amb els casos atesos l’any anterior. La violència física afegida a la violència sexual comporta sovint un major impacte traumàtic en les víctimes. Les dades del Clínic també diuen que en més d'un de cada cinc casos l’agressió ha estat facilitada per drogues i que el 45,8% de les agressions han estat perpetrades contra menors de 25 anys.
La cruesa de les dades de victimització que surten a la llum xoca amb les actituds negacionistes, presents en diferents sectors de la població, però que es manifesten de forma més accentuada entre la gent jove. Per exemple, segons l’enquesta 2023 de l’Institut Català Internacional per la Pau sobre convivència i seguretat a Catalunya, un de cada cinc nois catalans d’entre 18 i 34 anys creu que la violència masclista és un invent del feminisme.
És aquí on rau la causa més profunda del problema de les violències masclistes: en la masculinitat hegemònica. En la masculinitat patriarcal que –tal com deia Elisabeth Badinter– construeix la masculinitat en contraposició a ser dona, ser homosexual i ser un nen. Una masculinitat lligada a la sexualitat, a les relacions de poder, a la subordinació, a les complicitats intragènere i a l’hegemonia. Per ser “dels nostres” has de ser heterosexual, mostrar duresa emocional i falta d’empatia. Has de tenir una elevada independència econòmica i estatus, mantenir-te allunyat de tot el que sigui domèstic, i estar exposat en major o menor mesura a la violència dels teus iguals, assumint comportaments de risc per formar part del grup. I, esclar, has de ser competitiu i agressiu amb els altres i amb tu mateix. Així, la violència esdevé una forma acceptable de relacionar-se. Ho explica així Willard Gaylin: “Els homes es deprimeixen per la pèrdua de posició social i de poder en el món dels homes. No és la pèrdua de diners o dels avantatges materials el que produeix la desesperació, que porta a l’autodestrucció. És la vergonya, la humiliació i el sentiment de fracàs personal. Perquè un home es desespera quan ha deixat de ser un home entre els homes”.
I d’això va el masclisme, la gran escola per aprendre a no deixar mai de ser un home. Llavors, què passa quan qui et confronta i et fa sentir que perds és una dona? Que tota violència és vàlida, perquè t’hi jugues el poder.
Què podem fer davant d'aquest model de validació patriarcal de la masculinitat? Construir masculinitats dissidents, més igualitàries, fonamentades sobretot en el respecte i l’empatia. Centrades en gran part en l’altre, en tenir la capacitat de connectar i tenir present l’altre. Això sovint és tan complex i tan senzill com escoltar-la a ella atentament, comprendre i empatitzar, construir l’existència d’igual a igual i construir relacions de cura. I per això cal prendre consciència dels privilegis, esdevenir agents actius en entorns íntims, assumint funcions i responsabilitats i trencant la pressió del grup per no ser còmplices. Aconseguir més exemples referents d’homes transformadors, femenins, col·laboratius, que connectin amb les emocions i no tinguin por d'expressar-les. Les dones podem seguir manifestant-nos, cridant, ocupant espais, fent trontollar el món amb la nostra fortalesa i sororitat... però el problema no es resoldrà fins que els homes no assumeixin la seva responsabilitat. Tal com deia Montserrat Roig, “la llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones”.
