El 1998, Anthony Giddens va publicar La tercera via: la renovació de la socialdemocràcia (la traducció catalana és del 1999). Tony Blair, llavors primer ministre britànic, semblava decidit a fer-la efectiva. També s'hi referia Schröder a Alemanya. Fins i tot Clinton o Jospin apel·laven de tant en tant al concepte. El 8 de juny de 1999 Blair i Schröder van fer públic a Londres el manifest Europa, la Tercera Via i el Nou Centre. La cosa anava d'un aggiornamento de l'esquerra, òbviament. Consideraven que aquesta ideologia era inviable perquè estava ancorada en vells dogmes que havien fracassat sempre, fossin quines fossin les circumstàncies en què s'havien posat a prova. Feia 10 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Al-Qaeda encara era només una amenaça inconcreta i les expectatives del canvi de segle i de mil·lenni semblaven raonablement bones. A Europa tot estava preparat per a la implantació de la moneda única l'u de gener de 2002. Rússia no donava problemes, la presència neocolonial de la Xina a l'Àfrica encara era testimonial i el subministrament de gas i petroli funcionava amb normalitat. Semblava un moment idoni per revernissar la socialdemocràcia. La necessària revisió crítica dels desgastats conceptes de dreta, esquerra i centre, s’havia convertit, però, en un exercici intel·lectual d'alt risc que implicava desqualificacions severes. La més banal i primària deia que negar la distinció entre dretes i esquerres era de dretes.
Havia plogut molt i les ideologies es van transformar més aviat en packs ideològics: sediments estratificats per la inèrcia de contingències històriques, de vegades sense gaire coherència. Sostenir aquells packs tronats a les portes del segle XXI era molt incòmode, suposo, i potser per això –només per això– el fins llavors desacreditadíssim concepte de centre va tornar a revifar amb força, tot i que transvestit amb idees tan nebuloses i fantasmals com les de la Tercera Via. No se sap ben bé si l'expressió provenia d'una metàfora ferroviària o de la teologia de Sant Tomàs (la Tercera Via tomista es basa precisament en la noció de contingència) però ja havia estat emprada per Mussolini el 1922 per deixar clara la seva equidistància entre el liberalisme i el marxisme. El cas és que fa 25 anys tothom semblava voler recórrer aquest camí enigmàtic. ¿Era una veritable proposta ideològica o una estratègia retòrica llaminera en un context com el que hem descrit al començament?
En realitat, la qüestió de fons era una altra: què és el centre? Ningú la formulava, tanmateix, perquè llavors el concepte es considerava demodé. I què és, el centre? La resposta acostuma a basar-se en símils geomètrics, en l'equidistància entre dos punts extrems i coses semblants. Probablement, el centre de fa 25 anys i el d'ara siguin una redundància estadística. No fan referència a una ideologia concreta, sinó a una mentalitat difusa compartida per un estrat estadísticament significatiu de la població, que sovint s'identifica amb una generació concreta. La Tercera Via era això, si fa no fa: un centre residual, però de cap manera ideològic –és a dir, una confluència casual de mentalitats–. Però la Tercera Via també era una capitulació ideològica: Tony Blair va fer una desqualificació taxativa de la cèlebre escola Summerhill, per exemple, que en altres temps fou un símbol de la pedagogia progressista. Tant els esquerrans desencisats per la inviabilitat de l’Estat-Providència com els dretans neoliberals escaldats per la possible duresa d’un sistema que podia acabar renunciant al paraigua protector de l’Estat-Duana (Via Dolorosa/thatcherista) van acabar convergint en aquella entelèquia anomenada Tercera Via. En qualsevol cas, el procés era incert i podia arribar a transfigurar-se totalment un cop definides amb claredat les relacions entre els mercats europeus, asiàtics i americans. I així va ser: la retòrica de la Tercera Via va desplaçar-se al cap de ben poc al lloc que li pertocava, un centre borrós i metafòric, buit de contingut i sense recorregut. Un altre centre, és clar, si més no en el sentit que hem especificat abans: una redundància estadística basada, en aquest cas, en la suposició d'una classe mitjana sobre la qual alguns pretenien edificar una nova política. El 8 de juny de 1999, quan Blair i Schröder van presentar a Londres el manifest Europa, la Tercera Via i el Nou Centre, les classes mitjanes encara existien; ara només són paròdies basades en el món low cost. Hauríem de començar a consumar la quarta via, potser: viure definitivament dins del mòbil i sortir-ne només per menjar i defecar.
