25/7: Decadència
COMENÇA A HAVER-HI un debat sobre si Barcelona està en decadència. És un debat complicat, perquè no és clar com es defineix ni com es mesura la decadència. I si estiguéssim d’acord en diagnosticar-la, potser no ens posaríem d’acord sobre qui en té la culpa. En qualsevol cas, hi ha un problema de fons. Amb l’impuls olímpic, Barcelona va apostar per un model fonamentat en l’atracció de forasters i la generació de serveis. I això va tenir molt èxit: va aconseguir allò que es proposava i Barcelona es va posar de moda. Però també es van començar a subratllar els inconvenients que s’atribuïen al model: massificació, especulació. I la ciutat -els qui la governen i dirigeixen- ha apostat per allunyar-se d’un model que no li agrada. No sé si aquest és el sentiment majoritari dels barcelonins, però sembla l’hegemònic. I en part perquè ja no s’hi aposta, aquest model s’ha desinflat: Barcelona ja no està tan de moda. Han reculat els inconvenients, però han reculat també els avantatges. I no és clar que hi hagi un model alternatiu amb uns objectius alternatius que estigui funcionant i compensi les pèrdues. Potser la decadència és precisament això: el buit que es produeix quan allò que teníem no ho volem i allò que figura que voldríem no ho tenim.