EL CONFLICTE DE fons que plana sobre el que està passant aquests dies a Ceuta té mala peça al teler. És la disputa entre Espanya i el Marroc per la sobirania de Ceuta i Melilla. Espanya, quan reivindica conservar aquestes dues places africanes, apel·la a la història: fa uns quants segles que són espanyoles. El Marroc, quan reivindica la seva, ho fa en nom sobretot de la geografia: només cal mirar un mapa. També de la història anterior. Si els arguments són aquests, deterministes, la història i la geografia, la disputa es redueix a veure qui té més força per imposar-los. La forma civilitzada d’arbitrar seria reconèixer que la pertinença no és un producte indefugible de la història i de la geografia, sinó que depèn de la voluntat de les persones que hi viuen. L’autodeterminació. El Marroc no ho accepta, perquè potser li seria desfavorable. I Espanya no ho accepta perquè no vol reconèixer enlloc el principi que els ciutadans tenen dret a ser allò que vulguin ser. Perquè si ho reconeix a Ceuta i Melilla, on potser li va bé, ho ha de reconèixer arreu. I com que la voluntat de la gent pot canviar, Ceuta i Melilla no seran necessàriament espanyoles o marroquines per a tota l’eternitat. Perquè no mana la història ni la geografia. Mana la voluntat.
