23 d’abril. Aquesta setmana fa vint-i-tres anys que el barri del Raval de Barcelona es va transformar en La Ciutat de les Paraules. Fa vint-i-tres anys que els balcons exhibien pancartes on es podien llegir les paraules predilectes dels seus inquilins i que les parets que estaven predestinades a caure amb la re-urbanització del barri s’omplien de la poesia visual de més de cinquanta artistes residents a la ciutat.
Aquesta setmana fa vint-i-tres anys que el servei educatiu del Museu d’Art Contemporani de Barcelona acollia la proposta de la Fundació Joan Tabique, formada per quatre joves artistes subjugats per les figures de Joan Miró, Joan Brossa i Antoni Tàpies.
Macarena González de Vega, Xavier Mas, Adela de Bara i Leo Mariño van fer possible –amb la col·laboració d'un gran nombre d’artistes i estudiants de belles arts i amb el suport del Macba– que la setmana de Sant Jordi el Raval se sumés a la celebració fent visible la potencialitat d’un barri que exhibia els seus desitjos a cor obert.
John Berger va escriure per a l’ocasió una peça per a cinc veus: un noi de set o vuit anys, una pilota, el terra, una paret i un gos. Aquest últim també feia de narrador. L’acció se situa a primera hora d’una tarda d’estiu quan la calor arriba a ser insuportable. El cae fuego, en castellà a l’original, era el títol. El text va ser enregistrat en moltes de les llengües vives al Raval en aquell moment. Les gravacions es van situar al darrere de les lloses que recobreixen les parets exteriors del museu i la gent s’aturava a escoltar-les com si es tractés del respirar del mateix edifici que estigués també celebrant aquell Sant Jordi en el qual els balcons eren llegibles i els carrers eren plens de poesia visual.
Avui, vint-i-tres anys després d’aquella setmana inoblidable, repasso un a un els noms dels participants i una a una les seves intervencions en el magnífic catàleg que va fer Edicions de l’Eixample, torno a veure el documental que BTV va oferir-nos repetidament i penso en tot allò que estava contingut en aquella iniciativa que feia visible la indissolubilitat de la ciutat i el llenguatge com a espai de trobada.
Copenhaguen i Melbourne van seguir la iniciativa. Avui, després de tants mesos de confinament universal, el desig de recuperar la vida urbana i les llengües que l’habiten potser podria trobar en La Ciutat de les Paraules un precedent adequat i una reserva d’esperança. En tot cas, la meva felicitació d’aniversari a totes les persones que van creure i van apostar per fer dels murs envellits d’un barri llargament marginat un recorregut de pissarres i altaveus en favor de la ciutat i la paraula com a suports genuïns de la vida humana.
Eulàlia Bosch és filòsofa.
