21/2: Defenses

Un amic em deia: si mai vols escriure una novel·la contra la pena de mort, has de fer que el protagonista sigui inequívocament culpable. Si és innocent o ho pot ser, la novel·la no serà realment contra la pena de mort: serà contra que es condemnin persones innocents. I qualsevol condemna a un innocent és injusta (sobretot la més extrema i irreversible). En canvi, si el protagonista és culpable, llavors és obvi que estàs contra la pena de mort en tots els casos. Creus que no s’hauria d’aplicar mai. Per tant, no cal presentar el protagonista com un prodigi de virtuts i com a exemplar tot allò que fa. Al contrari. Com menys ens agradi el protagonista, més clar serà que ens sembla abominable aquesta pena. De la mateixa manera, baixant uns graons en l’escala del dramatisme, si defenses la llibertat d’expressió ho has de fer especialment quan les opinions que s’expressen no t’agraden. Si ho fas només quan hi estàs d’acord, no defenses la llibertat d’expressió. Com en l’altre exemple, has de defensar fermament el dret a opinar també d’aquells qui el negarien als qui no pensen com ells. Però, també com en l’altre exemple, el fet de ser perseguides no converteix en dignes d’aplaudiment totes les opinions. Ni totes les maneres de defensar-les.