2020: una lectura optimista
Tal dia com avui toca fer balanç de l'any –les tradicions són les tradicions–. Del 2020, evidentment, no se'n pot fer cap lectura positiva: ha passat avall massa gent, sovint en circumstàncies horribles. Prefereixo no imaginar una persona gran morint literalment d'asfíxia en una residència. No vull pensar en les seves llargues, obscures i confuses hores finals, lluny dels seus fills. Aquest article està dedicat a la seva memòria, i per això apel·la a l'optimisme.
El 17 de desembre del 2019, en aquesta mateixa plana de l'ARA, un servidor de vostès proposava un exemple que, al cap de poques setmanes, es va transformar en predicció. Més que perspicaç, però, em vaig sentir un perillós malastruc. "L'apocalipsi ha arribat per quedar-se. És un estat d'ànim selectiu, però: les amenaces reals i tangibles, com ara la progressiva ineficàcia dels antibiòtics o la possibilitat d'una grip tan agressiva com la del 1918 en el context d'una mobilitat mundial que la faria devastadora, són temes poc sexis". Doncs sí, la devastació causada pel virus es va acabar consumant. ¿Se'n pot treure algun missatge positiu, de tot plegat? I tant: certes suposades "emergències" apocalíptiques han quedat en evidència. Ha quedat clar que, si més no en alguns àmbits, estàvem mirant on no tocava i, cosa que és pitjor, estàvem menystenint les amenaces objectives, reals i concretíssimes que ens envolten. Penso que l'immens clatellot del 2020 obliga a replantejar qüestions de les quals ara ja no es pot parlar, i no com a conseqüència de cap conspiració sinó d'una vulgar inèrcia. El 2020 ha estat, entre altres coses, l'experiment global més important de la història de la humanitat (crec que encara no en som del tot conscients). Un exemple: ens els mesos del confinament dur, els de la paràlisi total, els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) emanat majoritàriament dels motors d'explosió dels vehicles i d'altres activitats industrials anàlogues, van baixar fins a límits mai vistos. Els nivells de CO2, en canvi, no van experimentar cap canvi remarcable. Que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes. En tot cas, qui vulgui a partir d'ara pronunciar teatralment la paraula urgència és millor que s'ho pensi dos cops, per allò de no fer el ridícul.
La segona bona notícia està relacionada amb el clar declivi del populisme. Aquí sí que cal obrir un parell d'ampolles de cava, i de les de dos mil duros. Amb totes les excepcions que es vulguin, la gent normal i corrent del Brasil o dels Estats Units ha demostrat tenir més seny que Bolsonaro o que Trump, respectivament. I aquest és només un primer pas per començar a neutralitzar aquesta malaltia senil de la democràcia. Quan al personal li ofereixen temptadores solucions fàcils per resoldre problemes endimoniadament complexos; quan se li implora confiança a canvi de projectes que només són fum; quan tot es fa dependre d'un líder suposadament carismàtic, en comptes de centrar-se en un projecte plausible dut a terme per un bon equip... aleshores l'esmentat personal es posa la mà a la cartera. El temps de les aixecades de camisa massives ha quedat molt tocat per la duríssima realitat de la pandèmia. I no només al Brasil, als Estats Units o a altres llocs del món, sinó també a casa nostra. No tinc ni un sol dubte que aquesta tendència quedarà corroborada el dia 14 de febrer.
En tercer lloc, i finalment, la pandèmia ha reduït a l'absurd la viabilitat a llarg termini de la globalització, entre altres coses perquè n'és el seu resultat directe. L'embrió de globalització real no va sorgir dels despatxos de Wall Street sinó de la idea que formulà Deng Xiaoping el 1985 amb una metàfora de gats blancs i negres. Es tractava de transformar la República Popular de la Xina en la (única) fàbrica del món, gràcies a la feliç invenció del comunisme capitalista i altres triangles de quatre costats. Impossible competir amb aquell artefacte monstruós. Ja al segle XXI, Xi Jinping es va treure de la màniga una altra imatge irresistible: la de la "nova ruta de la seda". Bé, on hi diu "seda" hi hauria de dir "rampoines de basar". Potser estic molt equivocat, però em sembla que les classes populars occidentals depauperades per aquests contes xinesos ja en tenen un tip, per no dir un fart. Si no es desmantella la globalització que els ha llençat a l'abocador de la història continuaran comprant populisme, sigui de dretes, d'esquerres o fins i tot de centre.
Els desitjo, de tot cor, un bon 2021. I els recomano que aquests dies perdin vint minuts del seu temps gaudint de la lentitud d'aquests crepuscles de color porpra.