El ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, anunciava una mesura que ens portarà la llei de famílies, una prestació per criança que, com ja va avançar Yolanda Díaz, es vol que arribi als 200 euros mensuals. La proposta ha generat cert enrenou, també entre les files de l’esquerra, principalment per l’adjectiu que l’acompanya: serà una ajuda universal.
Espanya té una de les taxes de pobresa infantil més elevades d'Europa, només per darrere de Romania i Bulgària. El 29% dels nens i nenes viuen sota el llindar de la pobresa –el 26,5% a Catalunya–. Tot i que és veritat que en els darrers anys el nostre sistema de protecció social s’ha ampliat amb l’arribada de l'ingrés mínim vital l’any 2020, i el seu complement d’ajuda per a la infància (CAPI), la capacitat que el nostre estat de benestar té per reduir la pobresa infantil és encara molt moderada. Concretament, en el cas de les transferències socials, tenen l’impacte més baix en la lluita contra la pobresa infantil de tot Europa, molt per sota de l’efecte sobre els majors de 18 anys i, especialment, de 65 anys.
Això es deu al fet que els nostres principals mecanismes de redistribució es basen en ajuts contributius –com la prestació de jubilació o la d’atur– o en les desgravacions fiscals, per la qual cosa gran part d’aquelles persones que no compten amb una estabilitat laboral, o no arriben al mínim de renda per fer la declaració, no se’n beneficien. I fins i tot els ajuts focalitzats en les famílies en situació de pobresa, com l’IMV, no arriben a gairebé el 60% de les llars que potencialment els podrien rebre. El seu desconeixement, el laberint burocràtic per demanar-les o l’estigma que poden representar fan que sovint no arribin a qui més els necessiten.
En un país on cada cop hi ha menys nens, criar-los és molt car. Concretament, a Catalunya, costa per sobre dels 800 euros al mes. I l’augment del cost de vida no s’ha vist acompanyat pels salaris. Les famílies amb nens i nenes a càrrec tenen taxes de pobresa molt més altes que les llars sense. Això té un impacte en el futur, no només en termes d’educació, salari i salut dels infants, sinó també pel que fa al conjunt de la societat, amb un cost que s’estima que a Espanya arriba a més del 5% del PIB.
Universalitzar una prestació per criança vol dir, en primer lloc, reconèixer que es tracta d’un dret social per a tots els infants, fins i tot per a aquells que viuen en famílies que no ho necessiten. Però implica també garantir que realment arribi a qui ho necessita, eliminant barreres, estigmes i efectes regressius dels mecanismes de suport a les famílies. És una mesura molt cara, i que requereix una reforma fiscal. És probable que, pel camí, s’acabi convertint en una deducció fiscal reemborsable, o una prestació universal més discreta que es focalitzi en les llars més pobres. Però, en qualsevol cas, ens acostem a gran part dels països europeus, que compten amb ajuts universals a la criança –aquells que tenen taxes de pobresa infantil més baixes–, i el missatge és clar: el cost de la criança es paga entre tots. Els nens són el bé públic més valuós, el que ens sobreviurà.
