20 de novembre

Avui fa 48 anys de la mort de Francisco Franco, i és un bon any per subratllar l'efemèride, quan Espanya està a punt d'estrenar un govern format, o apuntalat, per tots aquells que el règim franquista va perseguir especialment. Progressistes, feministes, col·lectiu LGTBIQ, ecologistes, anticapitalistes i, per descomptat, bascos i catalans de dretes i d'esquerres, independentistes per a més senyes, agrupats, amb més o menys convicció, entorn d'un president del PSOE. No és el contubernio judeo-masónico, però s'hi assembla.

Però si, quasi mig segle després de la mort del dictador, recordem el franquisme, no és només perquè el govern actual estigui format per aquells que la doctrina del règim identificava com a enemics de la pàtria, sinó perquè encara avui són nombrosos els patriotes espanyols que no tenen cap inconvenient a definir-se com a franquistes. Molts dels que s'han manifestat al llarg de les darreres setmanes, braç enlaire, pels carrers i places de Madrid, però també de Barcelona, Palma o València, bramen orgullosos que són franquistes o profereixen visques a Franco. Vox, que a pesar d'haver sofert una davallada a les darreres eleccions generals segueix sent la tercera força al Congrés, és un partit neofeixista i neofranquista, que expressa sovint la seva identificació amb els valors del nacionalcatolicisme. Pel que fa al PP, les seves condemnes al franquisme han estat sempre amb la boca petita, mai des d'una postura ferma i concloent de repulsa, per la senzilla raó que dins les seves files –i entre els seus quadres dirigents– no és difícil trobar-hi franquistes, sovint dinasties senceres que ja van per la tercera o quarta generació. L'entorn intel·lectual dels dos partits, PP i Vox, té tirada al negacionisme i al revisionisme històric: des de tergiversar els fets per carregar les culpes de la Guerra Civil al govern democràtic de la República (igual que ara carreguen la crispació política i la fractura social a les esquerres i als independentistes) fins a aigualir-los amb les típiques tracamanyes retòriques (“hi va haver dolor i atrocitats per les dues bandes”, “totes les víctimes mereixen respecte per igual”), hi ha tot un seguit d'historiadors, periodistes i divulgadors que dediquen els seus afanys al blanqueig sistemàtic del franquisme.

Franco, i avui és un dia tan bo com qualsevol altre per recordar-ho, va ser un criminal de guerra i un dictador sanguinari i corrupte, màxim responsable de la mort de desenes de milers de civils, així com de tortures, violacions i tot tipus d'aberracions contra els drets humans i contra les llibertats i els drets fonamentals. Per descomptat, no actuava tot sol: en realitat (llegiu els llibres de Josep Massot i Muntaner, o de Paul Preston, sobre Franco i el franquisme) ell només era el peó al servei d'unes elits que veien perillar el seu statu quo amb els camins de progrés i respecte a la diversitat que s'obrien amb la República. Eren, si fa no fa, les mateixes elits que ara estan decidides a fer caure com sigui l'actual govern, pels mateixos motius.