20.000 euros d'herència universal que ens igualen

20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d’edat. Aquesta és la proposta que aporta Yolanda Díaz no només al debat electoral, sinó també al social, ja que en pocs dies ha aixecat un gran nombre de partidaris i detractors. La lletra petita encara no la coneixem. No sabem si pensen en un ajut incondicionat, o vinculat a invertir-lo en educació, emprenedoria o, per exemple, habitatge. El que sí que sabem és com es pagaria: amb un impost a la riquesa d’aquells que tenen més, ja sigui tenint en compte els seus ingressos, o les seves herències. 

Per molt que aquesta mesura ens pugui sobtar, ve a respondre a una de les grans bretxes a què s’enfronta la nostra societat: la desigualtat en la riquesa. Una riquesa que ha augmentat molt en les últimes dècades, però concentrant-se en poques mans i deixant que la majoria de la població no arribi a tenir un 10% de la total. D'altra banda, aquesta desigualtat ja no depèn únicament de la classe social, sinó, cada cop més, de l’edat. És lògic que a mesura que envellim gaudim d’una situació econòmica més acomodada, però la riquesa neta de les llars joves, aquelles en què la persona principal que les sustenta té menys de 35 anys, s’ha reduït gairebé un 40% en les últimes dues dècades, mentre que les dels majors de 65 anys s’ha més que doblat. L’habitatge principal, i els actius financers, ens expliquen aquestes diferències. Això fa imprescindible repensar el nostre sistema fiscal, perquè pugui garantir més equitat en la distribució de la riquesa del país. 

La família on neixis determinarà la riquesa que podràs acumular durant la vida. Són molts els estudis que indiquen que els ingressos dels pares condicionen molt a Espanya els ingressos futurs dels fills, i un dels principals canals de transmissió d'aquesta desigualtat són les herències. L’herència universal buscaria compartir aquesta “sort” amb les famílies menys privilegiades. 

Són nombroses –i lícites– les crítiques a aquesta proposta. Que pot generar incentius perversos, que ha estat poc provada en la pràctica o que hi ha millors maneres de redistribuir la renda i d'augmentar la igualtat d’oportunitats. Però veig dos grans avantatges a la discussió que ha generat Yolanda Díaz. El primer, que, com va passar amb l’ingrés mínim vital, apareixen al debat públic conceptes que, sonant utòpics –com la renda bàsica universal–, ens fan avançar cap a un sistema amb més mecanismes per lluitar contra la desigualtat. El segon és que és la primera mesura de cert abast que es posa sobre la taula per donar resposta al col·lectiu més oblidat i un dels que pateix taxes més elevades de pobresa i exclusió social –només darrere dels infants–, les persones joves. Un país on els joves no poden marxar de casa als 18 anys, a diferència d'altres estats europeus, és un país més petit. Així que benvingudes les propostes que ens poden fer créixer.