1977. A TVE a Catalunya feien encara Terra d'escudella, digne programa interpretat pels Comediants. Els que ara tenim 60 anys llavors en teníem només 13 i ens agradava. El català avançava, però no era de cap manera oficial. Per "autonomia" molta gent entenia, en realitat, descentralització i poca cosa més. Contra Franco es continuava vivint millor, i l'hegemonia cultural del PSUC era total. Avui, tant els qui vivien bé amb Franco com els que eren feliços contra ell enyoren mòrbidament aquell temps. Els primers perquè veien que donant una mica de peixet catalanista folklòric, però gens de poder, podien continuar manant a l'administració; els segons, perquè ja en tenien de sobres amb allò que avui s'anomena –i no per força despectivament– "marxisme cultural" i remenaven moltíssimes tones de cireres (alguns encara les continuen remenant malgrat l'edat). 1977 és una referència tant per als hereus i marmessors d'Alianza Popular (PP) i de Fuerza Nueva (Vox) com per als del PSUC (Comuns i totes les múltiples denominacions de la cosa). El proper 12-M faran veure que aquell any no té res a veure amb la seva manera de veure el món, però no és així.
2007. Aquesta data és ambivalent: marca el moment més salvatge dels anys de l'especulació immobiliària i financera i alhora el de l'inici, encara molt tímid, del seu aparatós declivi. A Catalunya manava el tripartit comandat pel president Montilla i a Madrid teníem Zapatero (figura que des de fa poc s'ha començat a rehabilitar en el si del PSOE, en part per eclipsar les sortides de to de González i Guerra). La despesa pública va arribar a fregar el deliri i, en conseqüència, la il·lusió absurda de les falses classes mitjanes low cost es va consolidar. El món s'enfonsava, però teníem el xec nadó i altres llaminadures socialdemòcrates. Heus aquí l'origen real i concret, perfectament quantificable, de les retallades de 2012 i 2013. De cara al 12-M el missatge és: amb Illa a la Generalitat i Sánchez a la Moncloa tornaran els rius de llet i mel en forma d'inversions milionàries, etc. Això no ha passat ni passarà mai de la vida, però la temptació de tornar-ho a provar és irresistible. El més que previsible èxit electoral de Salvador Illa no serà només el resultat de la decepció pel Procés, sinó perquè les classes mitjanes depauperades busquen una sortida raonable a les seves tribulacions, que no són pas imaginàries. S'equivocarà molt qui interpreti aquest gir en clau espanyolista o, si més no, antiindependentista.
2017. Amb pocs dies de diferència, l'any 2017 van passar dues coses que només des de la deshonestedat més descarnada es poden considerar una de sola: l'u i el vint-i-set d'octubre. L'1-O representa una cosa i el 27-O una altra. Un va sorgir de la societat civil i el segon d'una classe política que en el millor dels casos va actuar de manera maldestra, i en el pitjor irresponsable. El mandat de l'u d'octubre consistia justament en no fer el vint-i-set d'octubre. Per tant, cal ser curós a l'hora de parlar de legitimitats vulnerades i altres expressions altisonants. La gent que només s'alimenta intel·lectualment de tertúlies sol pensar-se que tot això va d'una brega entre Junts i ERC. No, tot això va, entre altres coses, d'expectatives ridículament maximalistes, de lideratges amortitzadíssims i sense recanvi, d'enganys premeditats i sostinguts en el temps basats en explotar les il·lusions d'una bona part de la ciutadania, i d'altres coses tan tristes i deslluïdes com aquestes. El 12-M l'independentisme es juga alguna cosa més que una suma d'escons, sigui quina sigui. S'hi juga la credibilitat política en funció del perfil dels seus líders. En cas de voler fer veure que encara som al 2017, que és l'aposta d'alguns, la patacada pot ser monumental.
2027. On serem, com a país, el 2027? Tot i que és a tocar, no en tinc ni idea. En tot cas, els partits que ignorin el futur, és a dir, els qui s'encaparrin a reviure el 1977, el 2007 o el 2017 no faran un bon negoci a mitjà termini. Hi ha una mena d'instint de les classes mitjanes per detectar qui els vol aixecar la camisa, però falla sovint: el populisme viu precisament d'això (i viu molt bé). Per cert, suposo que s'hauran fixat que en la successió d'anys acabats en set no hi surt ni el 1987 ni el 1997. Formen part dels quasi 24 anys de pujolisme. La pregunta que adreço als lectors no té trampa. Vull dir que la formulo perquè no la tinc clara. Què passaria si el 12-M es presentés CiU liderada per un Jordi Pujol òbviament més jove? Ja sé que això és un raonament contrafactual, però no me'n puc estar de fer-lo.
