1956: l'any que tot va canviar
Entre 1945, darrer any de la Segona Guerra Mundial, i 1989, darrer any de la Guerra Freda, hi ha un any vertiginós i decisiu: 1956. El món va canviar en aquell moment. Si es vol comprendre per què el petit Israel és una superpotència militar, capaç d'imposar la seva voluntat (de grat o per força) sobre el conjunt del Pròxim Orient, cal estudiar el 1956. Si es vol descobrir fins a quin punt una crisi imperial pot fer embogir un govern europeu, en aquest cas el de França, cal estudiar el 1956. El nacionalisme àrab va creure que aquell era l'any de la victòria. Després va descobrir que va ser l'any de la derrota definitiva.
El 1956 va començar la guerra d'independència a Algèria. Per a França, desprendre's d'Algèria, que legalment no era una colònia sinó un conjunt de departaments integrats a la metròpoli, resultava impensable. Des del punt de vista de París, Algèria era tan francesa com Bretanya o Normandia. El socialista Guy Mollet va formar govern al gener i va començar a treballar en un pla magistral que va resultar un desastre.
Des d'Egipte, el president Gamal Abdel Nasser liderava el nou nacionalisme àrab i donava suport per tots els mitjans possibles als independentistes algerians. Nasser volia construir una presa a Assuan, però França i el Regne Unit, encara potències colonials, van bloquejar el finançament internacional. Irritat, Nasser va nacionalitzar el canal de Suez. Francesos i britànics van començar a preparar una invasió d'Egipte destinada a acabar amb Nasser i deixar el canal en mans europees.
Però Guy Mollet es va reservar un as a la màniga. Sense comunicar-ho prèviament al primer ministre britànic, el ja molt malalt Anthony Eden, Mollet va acordar amb el primer ministre israelià, David Ben-Gurion, una invasió a tres bandes. Israel havia d'iniciar les operacions amb una marxa ràpida cap al canal. Francesos i britànics esdevindrien immediatament una suposada "força d'interposició" per evitar la guerra entre Israel i Egipte; un cop allà, prendrien el control del país.
El que Eden no va saber mai va ser que Shimon Peres, aleshores ministre de Defensa israelià (i posteriorment premi Nobel de la pau), es va reunir el 24 d'abril, a París, amb el cap de gabinet del ministeri de Defensa francès, Abel Thomas. Va ser una reunió discretíssima. Peres portava una llarga llista de desitjos. Volia comprar totes les armes que fabricava França: 2.000 llançacoets, cent carros de combat, 156 caçabombarders... En un moment donat, Thomas li va comentar a Peres que tenia per a ell “un regal molt especial”.
El regal molt especial consistia en la instal·lació d'una central nuclear de tecnologia francesa a Dimona (Israel), amb l'urani necessari per al seu funcionament. Els israelians sabien com convertir urani en plutoni. Anys més tard, amb Charles de Gaulle ja a la presidència, l'empresa francesa Dassault va facilitar a Israel míssils balístics preparats per rebre ogives nuclears. Amb una absoluta frivolitat, i basant-se en un pla sense cap ni peus, França va lliurar a Israel l'arma nuclear i va canviar per sempre l'equilibri de poder a la regió més conflictiva del planeta.
La invasió d'Egipte va tirar endavant segons el pla. Va començar amb la incursió israeliana i va seguir amb l'arribada de les tropes colonials franceses i britàniques. L'exèrcit egipci mai no ha estat altra cosa que un conglomerat industrial destinat a fer milionaris els seus generals i, per tant, serveix poc per a la guerra. El 1956, com altres vegades, es va fondre a la primera envestida.
Els Estats Units i la Unió Soviètica, d'acord per una vegada, van considerar l'operació un disbarat que inflamaria el món àrab. I van ordenar a França i Regne Unit que es retiressin. Aquella humiliació va ser el darrer sospir de les dues velles potències colonials. Israel es va quedar una mica més al Sinaí, prou per assegurar-se drets de navegació a la zona. Egipte, ingènuament, va cantar victòria.
La Unió Soviètica va aprofitar l'embolic i la divisió de les potències occidentals per envair Hongria, on es gestava una revolució anticomunista. A partir del 26 d'octubre, els soviètics (sota la disfressa multinacional del Pacte de Varsòvia) van sufocar la rebel·lió a sang i foc i van establir un principi immutable fins al 1989: a les seves zones d'influència, Moscou i Washington podien fer el que els vingués de gust.
El més ridícul de tot plegat és que França, oficialment, continua negant que Israel disposi d'armes nuclears. També ho nega Israel, encara que al seu arsenal disposi d'almenys 80 ogives nuclears (400, segons algunes fonts) i un nombre indeterminat de bombes de neutrons.