El te (1929)

De Sebastià Sànchez-Juan (Barcelona, 1904-1974) a D’Ací i D’Allà (IV-1929). Ahir va ser el 120è aniversari del naixement de l’autor d’aquest article escrit en un estil afí al gust irònicament flegmàtic de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967), director llavors d’aquell magazín refinat. És una de les escasses incursions periodístiques del poeta Sànchez-Juan com ho eren les d’altres avantguardistes en l’articulisme d’aquell temps: Carles Sindreu, Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Francesc Trabal. Imatge: evocació tardoral del paisatgista Joan Vila Puig (Sant Quirze del Vallès, 1890-Bellaterra, 1963) en la portada de l’edició on va sortir aquesta peça.  

Five o’clock tea. Benhaja el tòpic. A partir d'aquesta fórmula anglesa, podem renovar les sensacions agradables i les idees belles, vivint la dolça irrealitat de les cinc de la tarda d'un rellotge aturat del paradís. Te per a dos, i per què no per a tres, i per a tots els que són amb nosaltres? És tan deliciosament imperceptible el gust del te, com l'olor d'aquestes flors que decoren les taules drapejades de blanc. Les llums, la pisa i l'argent enjoiellen aquest moment de benaurança. Uns pastissos i fruita, unes torrades blanes, i aquestes olletes, com de fira, amb aigua tèbia i llet acabada d'escalfar! Un glop de te. L'esperit hi pren part, ja tot flairós de la festa. El piano, i els instruments de corda i el jazz i el saxofon descriuen sonoritats àgils i fines. Les paraules no trenquen l'harmonia gustívola arreu, sinó que n'esdevenen tornassolades. Amb el millor vestit de carrer, assaborim unes hores de lleure de la manera més pulcra que podem. No pas coronats de roses, ni endolcits de vi, ni suavitzats de besos; ans amb la joia de la simplicitat enmig d'un luxe efímer. Unes pàgines fullejaríem per acabar de fer més bell aquest moment tan bell. Quatre o cinc pàgines d'un magazín ben editat, amb anuncis intel·ligents, fotografies desinteressades, i un poema, concís i intens, com un somriure d'amabilitat sincera. Tornem al te, a les cigarretes que jo deixo cremar en dits dels altres, a la música exultant i també una mica trista... També nosaltres ens hem entristit una mica. Per què? No ho sé, la melangia que se'ns destenyeix i se'ns esfulla després de la fruïció. Encara ens queda aquesta rosa de la vella Europa, després d'haver menjat –una mica massa freda!– una banana d'Amèrica.