Pensar fa de rucs. També de musaranyes, armadillo rosat, axolot... Per això no vull pensar. Que ho facin els altres. Em deixo dur per aquestes hores que feinegen els ganivets: abans que el 2025 degolli el 2024. Miro bestsellers que ningú vol llegir. Tinc entre la neurona aferent i l’eferent un referent de l’activitat nerviosa universal: Rationarum temporum. Tapa tova. Òxids assilvestrats. Paper borni. Edició de 1633. Primer resum d’obres ingents de l’influencer de la cronologia planetària: Denis Petau. Més conegut entre nosaltres com a Dionís Petavi. Era el paio que ho petava en qüestions d’efemèrides. I després tot li va petar als morros.
Aquest jesuïta francès ha marcat els calendaris de mig món. I això que va morir el 1652. Tota la vida entre dates, annals, llunaris, santorals, almanacs... Des del km 0 per a ell: el naixement de Jesús a una casa ocupada. Per tant, amics, enemics, i gats que van gat, aquest 2025 farà segons el rellotge de Petavi 6.008 anys de la creació del món, 4.353 del diluvi universal, 1.799 de les Olimpíades, 3.701 de la població de Barcelona, 1.151 de l’inici del Comtat de Barcelona, 888 de la unió de Catalunya i l'Aragó, 796 de la conquesta de Mallorca, 325 de la dinastia borbònica, 149 de la Constitució espanyola, 111 de la Mancomunitat de Catalunya, 102 de la dictadura de Primo de Rivera... I així ves sumant. És el que he fet.
He afegit cent anys al que els catalans de 1925 van calcular segons aquest temporitzador. Petavi alçava la cresta, bravejava, de trobar milers d’errors als seus competidors cronològics, però ell també l’espifiava i moltes de les dates no quadren. I així sempre anem perduts. Amb el seu despertador còsmic i amb el de la vida real terrenal. Ara ens desorientem quan llegim que el Cap d'Any de 1925 a Barcelona “als carrers no hi havia gaire ostentació, perquè a la capital nostra no se celebra l’inici amb gatzara”. Sorprenent. Al costat d’un anunci que al carrer Notariat, 8, es fa “curació del càncer”. Fascinant. Sota, el nen de Fraga Josep Castillo, que havia desaparegut la nit de Nadal, i el troben a una masia a tocar de la seva, “amb senyals d’haver estat maltractat”. Insòlit. A prop de l’Hospital Clínic, la senyora Sabina Herrero denuncia que uns individus li han estafat 600 pessetes “pel procediment de les caritats”. Sense precedents. Els jutjats anaven plens de “reclamacions de sous”. Estrany. “La crisi de la nostra economia” era per l’espoli espanyol. Inaudit. A la Guerra del Marroc, el tinent coronel Franco, a Ceuta, avançava cap a l’interior. Formidable. La gent tenia “catarros” i es fotia pastilles, comprimits, xarops, fregues... Mai no vist. Es moria gent de 28 anys, 77, 83, 48... També n’hi havia que naixien... Stop.
Cada 31 de desembre el meu gat i jo ens carreguem dues saques a l’esquena i una aixada a la mà. Caminem cap al final de l’hort. Ens amorrem a l’ampolla d’aigua ardent i cavem. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. Els forats fondos com un mai més. I mentre van caient totes les coses anem xumant com si ja no ens quedés res. Ho colguem tot de terra. I resem sense paraules amb els ulls picant: “Any nou, vida nova”. De patac, des de l’infern, brota un dimoni enforquillat i ens escup flames de terra als morros bramant: “Any nou, vida vella”. El món gira però no avança, sobretot a Catalunya.
