18/6: Doble negació

Potser estic molt equivocat i no parlo amb prou gent, però diria que l’ús de la doble negació és ben viu entre els parlants habituals del català. Vull dir que construccions com “Mai no ho faria” o “Ningú no ho diria” no els semblen estranyes i anacròniques, massa cultes, sinó que els resulten comprensibles i probablement són les que farien servir la majoria d’una manera espontània. Doncs, llavors, per què la doble negació ha desaparegut gairebé del tot en alguns registres escrits de la llengua, i molt especialment en el llenguatge publicitari, on apareixen sovint sense doble negació eslògans que de natural la farien servir? No cal buscar gaire per trobar-ne. Potser és que el llenguatge publicitari busca l’economia expressiva i troba que si amb una negació ja passa, tot això que s’estalvia. O potser és una aplicació més d’aquella anècdota que explicava en Josep Cuní. Deia que, una vegada, anant a buscar el diari, tenia davant seu un client del quiosc que va demanar un diari dels que tenen edició doble, en dues llengües. I que el quiosquer li va preguntar: “Com el vol? Normal o en català?” És a dir, per a molts, el que és específic del català (o potser l’ús mateix de la llengua) no és una cosa normal, sinó una raresa una mica excèntrica.

Vicenç Villatoro Lamolla és escriptor