Tenia la convicció i l’esperança que finalment hi hauria un acord que evitaria repetir eleccions al Parlament. I que, per tant, altra vegada en l’últim segon, sobre la campana, apareixeria una fórmula que permetria evitar el mal major. El sobiranisme ja té experiència d’acords in extremis que permeten salvar un match ball. Però el fet que això es vagi reproduint periòdicament deu voler dir que les crisis s’han tancat malament. Al meu parer el problema de fons és que el sobiranisme va justet de força. En té, però no n’hi sobra. I, per tant, quan s’amputa una part, quan uns n’exclouen uns altres, quan algú pensa que un altre sobra i que aniríem millor llançant-lo a la paperera, doncs ja no n’hi ha prou. Diuen que al sobiranisme li convindria sumar més gent. Hi estic d’acord. Però de vegades em conformaria que deixés de restar-ne. De voler desempallegar-se d’algun dels seus components, uns perquè ho són massa, uns altres perquè no ho són prou, uns perquè són de dretes, uns altres perquè són d’esquerres, uns perquè tenen un all, uns altres perquè tenen una ceba. Aquesta vegada també superarem el match ball. Me n’alegro moltíssim. Però a mitjà termini potser hauríem de mirar de tancar-ho bé, per no tenir-ne un altre d’aquí quatre dies.
Vicenç Villatoro és escriptor
