1.714 caràcters amb espais, comptant-hi el títol

Cada any pensa el mateix: “Aquest any no, aquest any sí que no. No hi aniré aquest any, no, me n’aniré a la platja o a dinar”. Ho va dir el 2017, perquè li feia mandra l’aglomeració, i el 2018, perquè ell no és de multituds ni de gregarisme, és individualista a més no poder. Ara, aquest any, després de la pandèmia i veient com van les coses, no i no. No pensa anar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Que hi vagin els de Ciutadans a fer el préssec (diu que aniran no sé on a “desmuntar les mentides del nacionalisme”, que també són ganes).

A més a més, li molesta l’hora de la convocatòria, que això no ha canviat. Abans, quan l’independentisme no era majoria parlamentària, la mani era al matí, perquè després, si s’esqueia, poguessis anar a dinar tranquil·lament. Ara no, ara, des que a algú se li va acudir que havia de ser a les 17 hores i 14 minuts, per homenatjar el 1714, no hi ha qui dini amb tranquil·litat. Quina mandra. Cada any ho jura. No hi anirà. No hi pensa anar, aquest any no, que s’ho confitin, es queda a casa.

Però llavors sent les tertúlies de la ràdio i de la tele. Els tertulians asseguren que ja ha baixat el suflé, que diuen les enquestes que aquest any la manifestació punxarà, que no hi anirà ningú, que la gent es quedarà a casa. I es va emprenyant i sulfurant amb els tertulians, amb els oracles, amb els que sempre tiren aigua al vi, amb els que vaticinen, feliços, amb els que parlen de “constitucionalisme” i de “monarquia” i de “lo que nos une”. I, al final, no ho pot evitar, i cada Onze de Setembre, malgrat el que ha jurat que faria, que és quedar-se a casa, baixa a Barcelona i es manifesta, això sí, emprenyat com una mona.