17/5: Vandalismes

QUAN ES PRODUEIXEN accions vandàliques, de vegades hi ha qui les justifica com l’única forma d’expressar el malestar dels marginats pels poders, dels qui no tenen altra manera de fer-se sentir. El vandalisme seria llavors el crit dels sense veu, la ràbia dels exclosos. Mai no m’ha agradat aquesta forma de comprensió del vandalisme, però l’he sentida sovint. Hi pensava ara en llegir notícies sobre accions vandàliques contra el president Puigdemont a l’exili i contra l’espai de memòria dedicat al president Companys. Perquè, per als qui presenten el vandalisme com el crit dels marginats pel poder, aquestes accions deuen ser del tot incomprensibles: van en la mateixa direcció del poder. No tan sols no s’hi enfronten, sinó que hi redunden. Els poders de l’Estat persegueixen Puigdemont. Els poders de l’Estat van afusellar Companys. En una mena de pinça dramàtica, unes persones i unes idees són a la vegada perseguides pel poder i castigades pel vandalisme. L’ordre de l’Estat i la destrucció vandàlica -que són conceptualment contraris- es dirigeixen contra uns mateixos objectius, en una concurrència insòlita. No pas perquè això no hagi passat mai en la història. Sinó perquè més val no recordar en quins moments de la història ha passat.