Des de fa uns anys, el sistema polític espanyol s’ha tornat inestable. Repeticions d’eleccions, majories agafades amb pinces, partits que pugen com l’escuma i cauen en picat, irrupció de l’extrema dreta, crispació... El disseny de la Transició, fet a imatge i semblança de la Restauració borbònica, preveia l’alternança plàcida entre dos grans partits d’ordre i monàrquics, un de dretes i un altre més aviat d’esquerres. Però això no va ser mai possible del tot. El sistema polític espanyol va entrar en crisi quan va expulsar el catalanisme de la funció estabilitzadora que havia fet. L’Estat va creure que aquesta funció havia permès anar massa lluny en la construcció nacional de Catalunya i que calia una involució. La llei Wert en seria el primer símbol. Expulsat i acorralat per aquesta involució, el catalanisme evoluciona cap a l’independentisme. I Espanya es desestabilitza. Ara un moviment menor a Múrcia explota en una redefinició del mapa polític espanyol on Ciutadans passa a millor vida, el PP es llança als braços de Vox i Podem ha de fer invents desesperats per no esdevenir residual i ser fagocitat per un PSOE que té i manté el govern, però que no pot vèncer la condemna a la inestabilitat que plana damunt de l’Espanya de l’a por ellos.
