Si durant dècades, enfront del purisme noucentista, alguns proclamaven que el català no seria una llengua normal fins que no s’hi fes pornografia i premsa del cor, ara també podem dir (quin remei) que la política catalana no estarà normalitzada sense una ultradreta autòctona. Al cap i a la fi, ja hi ha milers d’empadronats a Catalunya que voten Vox amb tota desimboltura, i això que és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols. Era molt ingenu pensar que entre els catalans catalanistes no sorgirien els mateixos espasmes ideològics que amenacen el món sencer. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes. No es pot dir que Aliança Catalana sigui un partit especialment potent, ni hàbil, i la seva líder té una oratòria força tronada, però com en les arts marcials, ha aprofitat els atacs de l’adversari en benefici propi. I ja els tenim aquí, amb una projecció demoscòpica de fins a 10 escons al Parlament, que sumats a la dotzena que té Vox poden formar una minoria rellevant, amb capacitat de distorsió i fins i tot de bloqueig.
Qui més ha parlat d’Aliança Catalana no són els partits independentistes, sinó l’esquerra “constitucionalista”, és a dir, el PSC i una part dels Comuns, que ha vist que tenia al davant una ocasió perfecta per deslegitimar el sobiranisme català, al qual sempre, des dels anys del Procés, ha intentat penjar la llufa del supremacisme. Fins i tot quan les porres dissuadien els votants de l’1 d’Octubre en nom de la sagrada unitat d’Espanya, van aparèixer Coscubieles disposats a desviar l’atenció atacant el sobiranisme i els seus pretesos tics identitaris. El cas és que aquells cops de porra i aquells atacs a la sobirania del Parlament (després de tres majories absolutes independentistes) són la base sobre la qual una part del sobiranisme va decidir que ja n’hi havia prou de somriure i anar amb el lliri a la mà. L’opereta de la DUI, la fugida dels líders, el fracàs de Tsunami i els aldarulls d’Urquinaona van fer la resta.
Alguns ja vam advertir que això tindria un preu, i que seria un preu sistèmic: en els últims anys, la fe en la democràcia, en la força del vot, ha caigut en picat a Catalunya. Si l’independentisme va ser ingenu, més ingenu encara és el PSC (i el PSOE, i el PP) si es pensa que, després de la indignitat de l’article 155, es pot “girar full” i sumir el país en una mena d’amnèsia col·lectiva que ens permeti retrobar la normalitat. Ans al contrari, una part de l’energia popular del Procés s’ha convertit en escepticisme i en abstenció; una altra part ha caigut a les urpes de la ultradreta autoritària, antiespanyola, antiimmigració i anti-woke. Com que aquest sector ja portava vent de cua per l’èxit del populisme conservador a bona part d’Europa i ara també als EUA, es pot dir que Aliança Catalana s’ha trobat amb l’èxit sense haver de moure ni un dit.
El pròxim Parlament pot estar dividit en dos blocs, l’espanyolista i el catalanista, i cadascun d’ells fracturat en tres o quatre opcions que van de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. La possibilitat de dur a terme polítiques unitàries, de llarg termini, quedarà molt disminuïda. La responsabilitat dels partits centrals (PSC, Junts, ERC i Comuns) és resistir-se a les temptacions extremistes. I obrir un diàleg valent sobre com volem que sigui el país dels nostres fills. Fer això sense la gran representativitat que encara té el sobiranisme democràtic –posant-lo davant d’un mur, com va fer el PP el 2017– ens condemnaria a la paràlisi, dividiria el país i podria alimentar encara més una extrema dreta insaciable.
